Mirablanc: manual de resistència

El Matarranya té un munt de racons farcits d’història. Alguns d’ells són popularment coneguts. Altres, en canvi, sigue pel motiu que sigue, han passat més desapercebuts als nostres ulls. Alguns d’ells, fins a caure pràcticament en l’oblit. Per exemple, i quan parlem del nostre passat ibèric, tots hem sentit parlar, quan no hem visitat, el poblat de Sant Antoni i el Tossal Redó de Calaceit, Torre Cremada de la Vall del Tormo, les Escodines de Massalió o els Castellans de Queretes. Però al Matarranya quede molt per excavar. I un dels jaciments pendents de posar en valor el trobem al terme de Valljunquera. Parlem de Mirablanc, un poblat ibèric de la primera edat de ferro que descanse sobre un dels punts més elevats del terme municipal. Zona protegida i estratègica que les forces republicanes aprofitaran per a evitar l’ofensiva de Franco i els italians i que ara, amb el progrés eòlic, reapareix entre la metralla i les bombes.

Víctor Olarte és historiador, i ens acompanye en este viatge tan interessant per un jaciment que s’identificarà l’any 1916. Va ser un vicari, Nicolás Martínez, qui el va descobrir. «Durant la primera onada d’excavacions que impulsen una sèrie d’erudits locals, assessorats per experts que vindran de l’Institut d’Estudis Catalans, com ara Pere Bosch Gimpera, es faran unes primeres prospeccions», explique Olarte. Allí s’identificaran restes d’una muralla defensiva i bastanta ceràmica ibera. Encara avui, entre la malesa, s’interprete el recorregut d’un mur i apareixen blocs de tova cuita que bé podrien formar part d’alguna edificació ibèrica. I és que les excavacions van quedar en l’oblit com a conseqüència de la guerra civil. El Mirablanc, triat pels ibers per la seua posició estratègica, «l’escolliran també els soldats republicans per frenar l’ofensiva dels nacionals», recorde Víctor Olarte.

Març de 1938. L’ofensiva dels nacionals i els italians continue imparable. Després de bombardejar Alcanyís, el pròxim objectiu de les tropes franquistes passe per creuar Aragó i entrar a Gandesa. L’exèrcit republicà farà tot el possible per frenar-les, i veu en la serra del Mirablanc un flanc estratègic. «Els republicans intentaran controlar el nus de comunicació que encara avui representen les Ventes de Valldesgorfa», explique Olarte, «i van determinar que el Mirablanc era un terreny que afavoria molt bé la seua defensa». De fet, els republicans «portaran aquí les seues millors tropes, que descansaven de la Batalla de Terol». La presència d’Enrique Líster i Manuel Tagüeña per a res és innocent. L’exèrcit republicà coneixia la importància de resistir a Valljunquera. «I això és el que s’aprecia actualment al Mirablanc», constate Víctor Olarte. Per un costat, les restes ibèriques. Per un altre, trinxeres i restes de metralla.

Les cròniques militars del moment fan menció al Mirablanc. De fet, «el front nacional s’estancarà». Una resistència que durarà dos setmanes, i que s’explique «per estes defenses naturals que trobem al Mirablanc i perquè aquí van estar les grans elits republicanes». Una serra, la del Mirablanc, tocada per la història, la qual ha reeixit com a conseqüència del projecte eòlic que Capital Energy vol impulsar al municipi. Una serra, la del Mirablanc, que s’ha convertit en un dels múltiples motius pels quals Valljunquera ha dit no a estos projectes eòlics. L’aerogenerador número 16 del parc Céfiro s’ha projectat precisament allí, damunt de les restes iberes d’un jaciment que va ser descobert l’any 1916 i que, per les inclemències de la història, va quedar en la recambra de les excavacions. Com diu Víctor Olarte, «protegir este jaciment és un motiu per a oferir resistència». Mirablanc: manual de resistència.

R. LOMBARTE