“En qualsevol història que passi en aquest territori s’ha de parlar de la guerra”
Silvia Mayans presenta el seu llibre 'La drecera de Caïm', una novel·la d'intriga i misteri que ocorre entre Vall-de-roures, Arnes, Tortosa i Morella
Durant les festes de Pena-roja, el dia del Jubileu, l’Associació cultural va organitzar la presentació d’un llibre. Entre les parets de la Mare de Déu de la Font, Sílvia Mayans va presentar ‘La drecera de Caïm’, un llibre que forma part d’una trilogia que va començar amb ‘Cap llàgrima sobre la tomba’ i ‘Cendra’.
Com va ser l’acollida del llibre per part dels veïns del Matarranya?
Va ser un acte molt bonic. A Pena-roja estaven celebrant les festes i l’Associació cultural em va convidar a participar i em va fer molta il·lusió.
‘La Drecera de Caïm’ és el teu tercer llibre i és també el darrer d’una trilogia d’intriga que transcorre per estes terres de frontera. On has centrat la història en esta ocasió?
L’acció principal d’este llibre passa a Vall-de-roures, sobretot al voltant del riu Matarranya. I es desplaça per Arnes, Tortosa i Morella, tocant pobles de tres províncies, que geogràficament són un mateix territori.
Com arrenca l’argument del llibre?
La novel·la passa el 1978, l’any en què es va votar la constitució, i el nostre protagonista és Elíades Bel, un fotògraf instal·lat al territori. Està a Vall-de-roures quan hi ha una gran riuada que arrossega un cotxe desballestat d’un veí alemany, que tothom es pensava que havia tornat al seu país. Elíades fa un reportatge fotogràfic i investiga que ha passat amb el cotxe i el seu propietari. Per altra banda, la riuada també destapa una fossa comuna de la Guerra Civil. El protagonista intuïx que els dos fets estan relacionats. Este és el punt de partida de la història.
La Guerra civil és un protagonista més de la trilogia. Per què t’has centrat en este període històric?
No és que m’interessi especialment, però crec que n’he de parlar. Jo vinc de Barcelona, allà de la Guerra del 36 no se’n parla gaire, està bastant oblidada; en canvi, en vindre a viure aquí, a Arnes, una zona on va haver-hi molts conflictes durant la guerra, és un tema que està més patent. En el paisatge hi ha restes, és un tema que se’n parla a les famílies… Penso que en qualsevol història que passi en aquest territori, en un moment o altre, s’ha de parlar de la guerra.
L’entorn i la història són importants en les teues novel·les. També la llengua. Com l’introdueixes dins la narrativa?
En ser una novel·la amb un toc negre; la versemblança, que els lectors reconeguin els personatges i els llocs, és molt important. El protagonista, tot i que va néixer a Vall-de-roures, es va criar a Barcelona i parla amb l’accent barceloní. La gent d’aquí parlen amb aquest dialecte tan especial i tan bonic. A mi m’agrada molt escoltar-lo i aprendre paraules noves, que reflecteixen molt bé la manera de viure de la gent. Tenen moltes paraules relacionades amb les feines de pagès, de la vinya, de l’oliva… tot això ho intento reflectir i els personatges parlen tal qual. I hi ha personatges que per les circumstàncies, per exemple, els Guàrdia Civils, parlen en castellà. Simplement, intento reflectir el territori lingüísticament igual que com se sent al carrer, amb aquesta barreja de llengües i dialectes.
Este llibre posa la fi a la trilogia, però tens més històries pensades per a Elíades?
Les històries són independents, però tenen una estructura comuna i uns personatges comuns, que he intentat tancar. Però el Elíades Bel conta estes històries des del segle XXI, rememora els fets que van estar passant quan ell era més jove, llavors ell encara pot tenir moltes històries per explicar. I no descarto que l’Elíades ens expliqui més històries en un futur.
Tornaran a passar per les nostres terres o canviaràs de zona geogràfica?
Ell als anys 70 està instal·lat a Arnes, viu aquí, i la seua parella, la Susi, és de Vall-de-roures i treballa allí en una perruqueria; així que està bastant assentat al territori. En la segona novel·la ell arriba a desplaçar-se en les seves investigacions a Tarragona i Cornellà del Llobregat i això no ho descarto. M’agrada, com a persona curiosa, conèixer pobles i llocs nous. I m’agradaria que l’Elíedes es passegés i voltés per altres llocs, però ell té els peus aquí, un peuet a la Terra Alta i un peuet al Matarranya.
