“Ara, el ‘paleto’ és el de la ciutat, que no sap moure’s pel poble”

Més enllà del fenomen de ‘Un hipster en la España vacía’, recentment ha publicat ‘El padre de tus hijos’, en este cas és un compendi de relats. Què s’amaga darrere de les pàgines d’este llibre?
És un llibre sobre la pèrdua de la innocència i el desig de recuperar-la. Tracta sobre les edats de l’amor, des de la idea de l’amor, els enamoraments, moments d’amor, fins a quan s’esquerden les relacions. Volia fer una espècie de mosaic on hi ha humor, com en ‘El Hipster’, però l’humor no és el to més predominant. Encara que el llibre no és estrictament autobiogràfic, sí que apareixen alguns dels paisatges que conec millor. Hi ha contes que transcorren en zones d’Aragó, a Saragossa, la zona del Baix Martí, Hijar…

És un llibre més reflexiu i profund?
Si, sobretot pel to que té, és una combinació d’humor i melancolia. No sé si és més profund, però sí més íntim, perquè parla de qüestions de sentiments, d’emocions… És més reposat.

És un llibre que es basa en les relacions personals, en l’amor del passat… Hi ha un punt nostàlgic?
Sí, per exemple, en un dels contes apareix un personatge que torna al poble i llavors es troba amb una noia que als quatre anys deien que era la seua novia. Llavors pensa com podria haver estat eixa vida. La nostàlgia sempre és una temptació i tots la tenim. Crec que cal gaudir-la, però també contenir-la, perquè pot fer-nos pensar que qualsevol temps passat va ser millor i oblidar-nos de les coses complicades de quan érem jóvens o de coses bones que tenim en el nostre present.

Ha passat de la novel·la als relats. En quin gènere se sent més còmode?
El que em divertix del relat és que has de concentrar-lo molt i no pots anar-te’n per les branques. De fet, ‘El Hipster’ també té alguna cosa d’episòdic. El que m’encantaria, però no he escrit encara, és fer una novel·la d’estes llargues. El que em passa és que soc indecís, insegur i dubte i començar un projecte llarg costa. Em dic: ‘A veure si m’he equivocat i tire dos anys en una cosa que és una tonteria’. En canvi, el conte, encara que et coste molt escriure’l, pots tindre la idea sencera al cap.

Hi ha molt de Daniel Gascón en estos relats o és tot ficció?
Hi ha alguns contes que sí que tenen el relat d’una experiència, però no he volgut comptar fets o coses que m’havien passat o viscut, sinó donar-los una forma literària. Es una espècie de contenidor autobiogràfic, del que et preocupa, del que t’interessa o t’angoixa i no exactament dels fets. Em semblava que això era més bonic. Per exemple, hi ha algun conte, on estic parlant de relacions, que hi ha un punt de vista femení, perquè fos una mica més ampli i que no se cenyís només a la meua experiència.

La ruralitat és un tema recurrent en la seua obra. Què té d’especial?
Em surt de forma natural, perquè la meua mare és metgessa rural i hem viscut en molts pobles, gairebé sempre a la província de Terol. En la zona del Maestrat vam estar a Cantavella, a Anglesola, també en la zona de Javalambre, a Camarena de la Sierra o a zona del Baix Martí, aquí vam viure diversos anys a Urrea de Gaen. És un món que conec i no és una decisió conscient, sinó que forma part de la meua experiència. I també hi ha coses que et ve de gust explicar-les, perquè les recordes i tenen a veure amb la nostàlgia, perquè ara ja no visc allí. No pots tornar físicament totes les vegades que t’agradaria, però sí que pots tornar amb la imaginació.

En les seues obres s’aprecia un món rural ple de contrastos. Què es queda de la ruralitat?
Hi ha elements de la vida rural que poden arribar a ser durs. Sobretot en algunes zones, durant l’hivern, entre setmana, en llocs on viu molt poca gent. Al poble pots tenir els millors amics, però et pot faltar interlocució per a algunes qüestions. A mi, per exemple, m’agradava molt el cinema. Tenies la televisió i podies veure pel·lícules. Però per a les estrenes era tot més complicat. Ara, en canvi, tens les plataformes, pots llegir els periòdics a través d’internet… En això s’ha millorat molt. Qualsevol veí d’un poble pot estar millor informat que algú que viva a Londres, a Nova York o on siga. A més, als pobles et pots relacionar amb gent d’edats molt diferents. També hi ha menys desigualtat i coneixes a gent que té professions molt variades. Crec que, en este sentit, la ciutat et pot acabar encasellant més.

A vegades, existix la percepció que el món rural està aïllat, que les idees arriben més tard i fins i tot que la mentalitat és més retrògrada. Esta percepció dels pobles ha canviat?
En la visió de la naturalesa hi ha conflicte, entre el qui viu a i de la naturalesa i l’urbanita que li sembla com una espècie de parc natural. En això encara no s’ha canviat, però sí en la visió de la informació, l’activitat cultural, la vida social i de societat civil, que és bastant intensa. Abans veies el tòpic del ‘paleto’ que arribava a la ciutat i no sabia apanyar-se. Ara, el ‘paleto’, en realitat, és el de la ciutat, que no sap moure’s pel poble. En este sentit, hi ha hagut inversió de l’estereotip.

En ‘El Hipster’ existix este doble joc, no?
Era una de les idees, jugar amb esta inversió, amb un humor exagerat. És pel registre, perquè no volia que fos una novel·la realista, sinó un llibre que animés a la reflexió a través del riure. La clau és el contrast. Per exemple, després de la pandèmia, com havíem estat tant de temps sense poder moure’ns, vaig tornar als pobles del Maestrat que coneixia, per a ensenyar-los-hi a la meua parella, que no havia estat mai allí i li vaig dir: “tots estos pobles, en realitat, són més hipsters, que el Hispter del meu poble”. Perquè, per exemple, a la cafeteria tens la llet sense lactosa, hi ha un club de ioga, d’aeròbic… De fet, quan pensava amb el títol ‘Un Hipster a España Vacia’, jo pensava en ‘Un ianqui en la cort del rei Arturo’.

En l’obra, Mark Twain juga amb el salt temporal de segles, aquí el salt és del poble a la ciutat. Però al final el que queden són contrastos, no?
Sí, allí és la mentalitat americana, la visió pràctica, el capitalisme… enfront de la idea de cavallerositat i l’honor… Ell juga amb el temps, jo amb l’espai.

Coneixia el Matarranya abans que es rodés la pel·lícula aquí, als nostres pobles?
Tenia família a La Freixneda. Amb el meu pare també he anat alguna vegada a Vall-de-roures, a presentacions de llibres. Com he estat tant de temps en comarques limítrofes, doncs sí que havia estat i coneixia la comarca. Però no he volgut situar ‘El Hipster‘ en cap poble en concret. Me n’he inventat un. Això sí. Podria ser perfectament un d’estos pobles del Maestrat o del Matarranya.

Hi ha algun poble en concret que l’haja inspirat més?
Són elements de diversos pobles que he conegut. D’Ejulve, que és el poble del qual ve la família de la meua mare. De l’Anglesola i de Cantavella, que són en els quals hem estat, i d’Urrea de Gaén. És una mescla d’estos i a vegades d’històries de pobles del costat que t’expliquen i pots aprofitar. Però em feia gràcia imaginar un poble que fora una mica com el llogaret gal d’Astèrix, que fos imaginari i contingués molts elements que em servien. Al meu cap hi ha com un mapa més o menys inventat que barreja coses de tots els pobles que he arribat a conéixer.

El fenomen cinematogràfic repercutix en les vendes del llibre? Hi ha hagut un segon boom de ‘El hipster en la España vacia’?
Sí que ajuda, perquè sempre es parla i se sent més. És com que tens un altre moment d’exposició. La veritat és que no sé com està sent la repercussió, perquè la pel·lícula s’ha rodat esta primavera a Fondespatla i a La Freixneda i s’estrenarà més endavant. Imagine que serà amb l’estrena quan es podrà analitzar. En tot cas, serà bo per al llibre.

Martínez Lázaro, el director, està molt pròxim a la seua línia literària. En ‘Ocho apellidos vascos’ també jugava amb els contrastos i amb els estereotips. És el director perfecte per al seu llibre?
Quan algú escriu un llibre no pot pensar: ‘Ai, m’agradaria que es fes una pel·lícula’. I molt menys pensar en qui t’agradaria que la fes. Però quan vaig saber que era ell… vaig pensar que era perfecte. Ha estat una sort. És un director que té molt talent i que ha fet moltes pel·lícules molt bones en el registre de comèdia popular.

Estàs treballant en noves obres?
Sí, tinc per aquí alguna cosa. Ara faig molt periodisme, i crec que això fa que em vinga de gust més escriure ficció. Tinc una idea per a una novel·la de ficció i a veure si enguany ho puc fer.

Tornaràs als pobles?
Això sí que ho voldria, fins i tot he fantasiat amb una tercera part del Hipster, perquè com el segon llibre era el Hipster en pandèmia, i estava tota l’estona al poble, vaig pensar que potser seria bo posar-lo a viatjar per Espanya.

A l’estil de Paco Martínez Soria?
Jo pensava més com ‘Astérix i la volta a la Gàl·lia’. A veure si de sobte estos de La Canyada són els que solucionen els problemes espanyols.

RUBÉN LOMBARTE / MARTA JIMÉNEZ