«El ‘què diran’ és una de les qüestions més agressives i punitives que hi ha cap a les dones en el medi rural»

‘Casada i callada’, un llibre que desgrane la ruralitat. Com va abordar esta qüestió tan complexa, i més tractada des de la visió d’una dona?
Per a narrar certes qüestions, com jo he fet, en primer lloc cal haver-te criat en un poble. Si no, et perds molts detalls del que és la vida rural. A més, ja fa molts anys que sóc fora (del poble), i he estat capaç de mirar les coses des d’una altra perspectiva. Sobretot, he pogut reflexionar sobre certes conductes i certs rols que tenim normalitzats, però que quan poses distància veus que són tòxics, especialment per a les dones.

En estes comarques d’interior, el camí de la dona venia molt marcat: festejar, casar-se, tindre fills… És així també per al seu protagonista?
Volia reflexionar i plasmar precisament això. En este cas, la meua protagonista és una dona que, tot i ser del medi rural, va tindre certes oportunitats: va estudiar, es va formar, va treballar… Però tot i que va poder igualar-se als hòmens, a nivell personal i íntim va salvar este camí marcat. El seu destí darrer era casar-se i tindre una família. Hi havia un imaginari col·lectiu que marcava això. Com a màxima aspiració d’una dona, esta havia de ser la felicitat i la plenitud. Un consens social del qual era molt difícil escapar.

La protagonista és mestra, però la seua formació no la va ajudar. Fins i tot va ser un element més de pressió. Per què li passe això?
La figura de les mestres i els mestres sempre ha estat força menyspreada. I una societat que no valore els docents diu molt d’ella mateixa. A Castelló, a més, hi havia molt menyspreu a les carreres que no estaven relacionades amb la ceràmica o la construcció. Et deien: «Per què estudies, si no serveix de res». I no només era estudiar, sinó tindre cultura o certes inquietuds. Tot això, en estos territoris nostres, històricament no ha estat ben vist. Amb la crisi del 2008 esta realitat va canviar, i molta gent es va replantejar este discurs i va canviar de mentalitat.

A la novel·la apareix la violència física i verbal, però també l’econòmica. Per què ha volgut destacar este tipus de violència en concret?
A la novel·la intento parlar bastant de classe, perquè al final és el que ho acabe determinant tot. I sovint, quan abordem la violència, les diferències de classe les oblidem. Però són molt importants. En este cas, es produeix dins d’un matrimoni, entre una persona de classe treballadora i la propietària d’una fàbrica. Amb esta desigualtat, sumada a la desigualtat del patriarcat, és on es cristal·litzen les coses dolentes. La protagonista treballe i ingresse una nòmina, encara que això no sempre és així. Moltes dones víctimes de violència estan lligades de per vida al seu botxí perquè no es poden escapar econòmicament i no es poden sustentar. I en el cas que la víctima aporte una nòmina, la d’ella mai serà la professió important que hi ha a casa.

Creu que la realitat del patriarcat està encara molt enquistada en la societat rural?
És una dinàmica molt difícil de trencar. Jo sempre parlo del concepte de «què diran», i que és una de les qüestions més agressives i punitives que hi ha cap a les dones en el medi rural. Als pobles, si tu t’escapes del que és «correcte», que és trobar marit, casar-te, tindre una casa i tindre fills, la teua vida, les teues decisions i els teus actes estaran contínuament sotmesos a un judici públic i seran motiu de conversa. I això es fa encara més evident quan has marxat i has viscut en un lloc on t’has sentit lliure i has viscut en una realitat on tu no ets un punt de l’ordre del dia de cap conversa i ningú no qüestione la teua vida privada.

Veu solució a esta realitat en el medi rural?
Intento no llençar les culpes al medi rural. Però crec que estem avorrits i la immensa majoria del temps es dedique a xafardejar. En això hauríem de fer autocrítica, de la manera que tenim de relacionar-nos. Però també crec que hi ha una part important de negligència per part de les administracions, que han abandonat el medi rural perquè no tinguem res per entretindre’ns, més que de parlar els uns dels altres. S’haurien de responsabilitzar per la falta d’oferta cultural i entreteniment.

Note una evolució entre l’actualitat i la realitat que es plantege a ‘Casada i callada’?
La dictadura franquista va fer molta faena a determinar la societat actual. Hi ha ambients que sí que han canviat, però en altres falte «ventilar». Els entorns rurals són dels que menys s’han ventilat. Hi ha conductes que va patir ma mare que jo segueixo patint actualment. Crec que ens pensem més moderns del que som realment.

Al llibre tracte també l’homosexualitat. Creu que és un dels col·lectius més discriminats en l’entorn rural?
Sí, i no volia passar-ho per alt a la novel·la. De fet, existeix el terme ‘sexili’, que fa referència a l’exili sobre les orientacions sexuals de les persones LGTBI, les quals han marxat dels pobles al llarg de la història perquè, directament, no encaixen. Casualment, i avui dia a Llucena, no hi ha cap persona que oficialment faça vida no heterosexual. A la meua zona no hi ha gais, ni lesbianes, ni transsexuals… No hi ha absolutament ningú amb estes sensibilitats. Quina casualitat: als pobles no neixen gais. És la reserva espiritual d’occident. Em fa gràcia perquè et diuen: «però si Fulanito és gai i ho sabem tots». I este tipus de frases són símptoma que esta persona no se sent còmoda amb un veí gai.

Durant els últims anys s’ha parlat molt de despoblació. Considere que el patriarcat ha afavorit la marxa de les dones i, per tant, la pèrdua de gent?
Hi ha estadístiques que reflecteixen la desigualtat de presència d’hòmens respecte a les dones al medi rural. Això es fa palès en el tardofranquisme, amb experiències com «les caravanes de dones» o ara amb formats televisius com «Granjero busca esposa». Que se n’hagin anat els úters del poble sí que deu haver contribuït al clima de despoblació.

Creu que la seua novel·la és incòmoda de llegir, almenys per a determinats sectors de la societat?
Hi ha certes persones que si llegeixen el llibre, els pot resultar una mica incòmode. Hòmens que històricament han tingut una sèrie de privilegis i dones que han carregat amb estos privilegis per la falta de no tindre drets. Fets que encara es veuen actualment. Posar-se davant este espill és necessari però també dolorós.

Tot i els moments durs que narre la seua història, ‘Casada i callada’ no deixe de tindre un toc alegre…
Este era el meu objectiu. I era difícil, perquè és complicat donar-li el to que vols. Crec que és una manera de fer entendre les coses mitjançant un to una mica més desenfadat, i fins i tot en alguns moments humorístic o quotidià, i que reflecteix també el caràcter valencià.

R. LOMBARTE / M. JIMÉNEZ