“Fa molta pena veure que avui en dia tot cau i ningú se’n preocupa”
Manel Ollé és formador de la tècnica de la pedra en sec i treballador en empreses del sector de la construcció. Ha format part del Pla d'Ocupació de la Diputació de Tarragona i actualment imparteix un curs sobre este mètode constructiu per a la Mancomunitat de la Taula del Sénia, a través del qual han recuperat diferents espais arquitectònics, entre ells, la zona de les oliveres mil·lenàries de Pena-roja de Tastavins.
Per situar-nos, explique’ns a grans trets la història de la tècnica constructiva de la pedra en sec.
Els orígens es remunten al Neolític. I destaquen tres fases: l’inici, amb el final del nomadisme, moment en què la gent comença a cultivar la terra; després, la màxima esplendor, entre els segles XVIII i XIX, amb les desamortitzacions de Mendizábal i Madoz. I finalment ve la seua decadència, amb la gelada històrica del 1956, quan la gent abandona els camps. Posteriorment, hi ha una recuperació, que es produeix amb la declaració de la pedra seca com a Patrimoni Immaterial de la Unesco el 2018, que és quan es torna a generar un interès.
La pedra en sec és una tècnica que neix a la prehistòria. Quina és la clau perquè hagi arribat fins als nostres dies?
La pedra era el material que tenien. No hi havia res més. Avui dia és molt fàcil fer totxos, fer prefabricats… però antigament era el que hi havia i amb això ho feien tot: feien marges, sínies, cases, pous, refugis…
Aquí al Matarranya en tenim molts exemples, si bé és una tècnica universal, oi?
La pedra en sec es fa per tot el món. La tècnica pràcticament és la mateixa a tot arreu, només s’adapta a les particularitats de la pedra que tinguen a cada lloc i es treballa d’una manera o altra. Però el que és la tècnica en si, és la mateixa per a tothom.
Expliqueu-nos quines són les característiques de la pedra en sec. Com es construeix només amb pedra?
La pedra en sec té unes regles que cal complir. El primer són els fonaments, que han de tindre un mínim de 20 centímetres perquè es quede ben clavada la pedra. Després, hem de tindre molt de compte amb la inclinació; com més alt siga el mur, més inclinació li hem de donar, també en els fonaments. I finalment hi ha una organització interna dins del mur, que és la que fa relligar totes les pedres.
I pel que fa a la col·locació de les pedres, també té el secret?
Totes les pedres han de tindre contacte entre elles. Esta és una de les coses més bàsiques, ja que es fa com un encadenat que les aguanta. Si no hi ha contacte, les pedres es poden escapar. Hi ha altres coses a tindre en compte, com els trencajunts (que no hi haja coincidència entre les juntes de dos filades consecutives). Hi ha una dita entre els margers que diu: “dos van a cavall d’una i una a cavall de dos”. I les pedres també han d’anar falcades entre elles. Una altra dita molt bona és: “pedra posada, pedra falcada”, ia partir d’aquí vas reomplint. Quan arribes a dalt, al final, fas el coronament, que és com una cadena, que acaba d’aguantar el marge.
Quins són els avantatges i els desavantatges d’esta tècnica?
De desavantatges jo diria que n’hi ha pocs. Sí que és un treball costós, i pot semblar al principi que encareix l’obra. Però a la llarga és millor perquè la pedra té una forma pròpia d’aguantar-se i té tolerància als moviments de la terra. De fet, un marge, si està ben construït, pot durar 400 anys sense cap problema. Si no hi ha una afectació per grans aiguats que puguen estimbar-los, poden durar molt.
I ara que l’ecologisme està a l’ordre del dia, es pot dir que la pedra seca és 100% sostenible i de quilòmetre 0?
Clar, això és fonamental. Estem aprofitant tots els materials, purguem la terra i usem les pedres. D’esta manera tot s’aprofita i no es gasta res de material. A banda, també és beneficiós per a les espècies, que s’hi poden refugiar, com els llangardaixos, les serps o els insectes que necessiten la pedra per protegir-se.
La pedra seca té la seua tècnica i està en perill de perdre’s per manca de relleu generacional. Quin és el paper dels tallers a l’hora de transmetre este coneixement?
Som molt poca gent que domine la tècnica, i els cursos i tallers de cap de setmana ajuden, però no n’hi ha prou. El que estem fent ara amb la Taula del Sénia dura 6 mesos, però haurien de ser com a mínim un any perquè els alumnes surten amb una experiència acreditada, que és el que demanen al món laboral. A més, no hi ha formadors. S’hauria de reconèixer com a ofici i fer cursos reglats perquè la gent es pogués apuntar i, així, poder recuperar la tècnica.
Este taller que esteu impartint, com està plantejat?
Té la seua part teòrica i després la pràctica, que depèn de les necessitats dels ajuntaments on anem a fer els treballs. Per exemple, aquí a Pena-roja hem reconstruït murs, però també hem fet un empedrat que dona accés a la zona de les oliveres. Tot va en funció de les necessitats de cada espai. Pensar i crear, això és el que fem.
Al taller són sis alumnes. Estan satisfets amb la formació?
Aquí estan supercontents tots i la veritat és que estan molt capficats en el treball i els passen les hores volant, sense que se n’adonen. La dificultat que ens podem trobar és que és una feina pesada, però a la vegada, com és creativa i bonica, agrada moltíssim.
A més, és una manera de conservar un patrimoni i un estil de vida que es perd…
Els nostres avantpassats ens van deixar un llegat i els va costar moltes hores i llàgrimes poder construir tot això. Tot era per necessitat. I fa molta pena veure que avui en dia tot cau i ningú se’n preocupa. Ara estan apareixent noves maneres d’enfocar-ho i sembla que sí que comença a haver-hi interès per recuperar-ho. Però, tot i això, estem encara lluny.
La declaració de la Unesco com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat n’ha impulsat la recuperació. Però, n’hi ha prou? Com veu el futur?
És difícil de predir, però es noten moviments. Hi ha força gent interessada. Molts propietaris volen preservar el que tenen i mantenir-ho, usant les tècniques antigues. Si la joventut també mostra interès, aconseguirem que tira avant. Encara que, per ara, sembla que costarà.