Clàudia Soriano: “Haver de renunciar el teu estil de vida, per a poder tindre opcions de feina a casa teua, és lamentable”

Què va suposar per tu aconseguir la menció especial als premis Dona Tic?
Em vaig emocionar molt, no m’ho esperava, perquè en este món hi ha molt de talent i sobretot molta experiència. Este tipus de reconeixements donen valor a la feina que fas i li donen sentit, perquè veus que arriba a la gent.

Este premi és exclusiu per a dones. En l’àmbit aeroespacial n’hi ha moltes?
Sí que és cert que el nombre de dones que es dediquen al sector de la física ha augmentat en els últims anys, però encara cal treballar molt perquè els números estiguen més equilibrats. Per exemple, a l’Institut de Ciències de l’Espai, en la categoria professional que jo estic, som unes 9 dones versus uns 30-32 hòmens. Clarament, hi ha encara una gran diferència de proporcions.

Es nota també l’anomenat sostre de cristall?
A mesura que es va avançant en la carrera investigadora, en posicions més ‘sèniors’, esta diferència encara s’agreuge més. Les places de professors i científics titulars les ocupen, bàsicament, hòmens. Encara s’ha de treballar molt, per intentar promoure les polítiques que permeten a les dones estar en estes posicions i que no deixen la carrera científica a mesura que avancen professionalment.

Creu que reconeixements com el de Dones Tic, que visibilitzen i promocionen la dona en el món de la ciència, ajuden a anar pel bon camí?
Sí, totalment. Jo crec que estos premis, a títol individual, per a cada una de les premiades, ens ajuda a visibilitzar-nos i a donar-nos a conèixer i que no hi haja únicament perfils masculins. Per exemple, si pensem en científics, la majoria de gent diu Stephen Hawking, Albert Einstein o qualsevol similar. I de dones, com a molt diran Marie Curie. I això passa perquè a les dones no se’ls ha donat l’oportunitat de donar-se a conèixer i demostrar la feina que fan en el seu dia a dia.

Al final, tindre referents és clau. I el seu perfil pot servir, per exemple, a les estudiants de l’institut d’aquí, que la poden conèixer, com a mirall per a les seues pròpies trajectòries professionals.
Totalment, perquè moltes vegades els referents que tenim són persones molt allunyades del nostre estil de vida, del nostre entorn… La Marie Curie, sí que pot ser una dona, però una dona d’una altra nacionalitat, d’una altra època, i un referent en què les nenes difícilment es voran reflectides. Per tant, tenir persones properes, d’una cultura i d’un estil de vida similar al teu, permet que les nenes, i també els nens, s’hi puguen veure identificats. Poden dir: “ostres, és l’amiga de ma mare o és la meua veïna…” És molt, molt, molt important.

Aquí estem en un entorn rural, és difícil projectar aquí una carrera de ciències?
Depèn de quin tipus de ciència és complicada fer-se en l’àmbit rural. Bàsicament, perquè no existeixen institucions o centres de recerca. Has d’estar disposat a desplaçar-te, perquè tot està bastant centralitzat als grans nuclis urbans i entorn de les universitats.

Estàs a l’Institut de Ciències de l’Espai, en quin projecte estàs treballant actualment?
Estic en el projecte Imagine. És un projecte on s’estudien des d’una nova perspectiva els exoplanetes, és a dir, els planetes que estan fora del sistema solar. El que fem nosaltres és investigar l’efecte que tenen els seus camps magnètics al llarg de la seua evolució. Jo estudie un subgrup, que són els Hot Júpiters, són planetes gasosos similars a Júpiter o Saturn.

Quines peculiaritats tenen estos Hot Júpiters que els fan interessants per la ciència?
Tenen la particularitat que estan molt a prop de la seua estrella. Estan molt més a prop, per exemple, del que està Mercuri o Venus del Sol. Per exemple, la terra trigue 365 dies a fer una òrbita, estos estan tan a prop que completen la translació en 3 dies. A més, tenen temperatures molt elevades, que poden superar el 700, 800, 900, 1.000 graus centígrads. Jo en concret estudio el seu radi, perquè hem observat que el radi que observem a través dels telescopis és més gran que el que ens diuen els models i això vol dir que hi ha d’haver un ingredient extra que els infla. Jo estudo este mecanisme i intente justificar perquè estan inflats.

Com es pot arribar a estudiar estos elements que estan tan lluny de nosaltres?
Jo em dedico a la part més teòrica, a la part de simulacions. I la simulació és tot a base d’ordinador. Intentem reproduir les condicions de l’atmosfera d’estes òrbites, tenint en compte la gravetat, la intensitat del camp magnètic, com es mourien els fluids dintre de l’atmosfera… Llavors, el que intentem és quantificar estes magnituds i veure com evolucionen.

El sistema solar és casa. Que hi ha més enllà d’esta frontera mental?
La ciència dels exoplanetes és molt recent, va començar als anys 90. A nivell d’observacions, tot i que la ciència dels exoplanetes ha avançat moltíssim en els últims anys, només se’n coneixen aproximadament uns 5.700. Això comparat en els milers de milions que hi ha més enllà de la nostra galàxia és realment molt poc. Encara falta molta, molta investigació i desenvolupar nova tecnologia.

Què et va portar a estudiar astrofísica?
Des de ben petita he tingut interès en l’espai, en l’astronomia. Sempre que hi havia alguna joguina interactiva de planetes i les seues característiques me’l demanava per als Reis. I és una cosa que he portat des de sempre. Vaig estudiar física ja en l’objectiu d’intentar especialitzar-me en la part de l’astrofísica. Em generava una gran fascinació, intentar saber i entendre que hi ha més enllà del que estem acostumats en el nostre dia a dia, de la Terra i del nostre entorn.

Són pensaments gairebé filosòfics.
Estes reflexions de si estem sols a l’univers, fins a on arribe, quin significat té que l’univers s’expandisca… Este tipus de preguntes sempre m’han fascinat. El problema, entre cometes, és que contra més respostes tenim, més preguntes tenim a l’hora i cada vegada hi ha més coses per descobrir.

A nivell més terrenal, et va costar orientar la teua carrera en este objectiu que tenies tan clar des de petita?
En l’àmbit universitari, física és una carrera intensa, perquè toques molts temes, que després et poden servir o no. Per exemple, hi ha des d’òptica, a física de partícules, nanotecnologia… coses molt àmplies que et permet conèixer molts camps diferents, i que sí o sí, després necessites especialitzar-te.

El teu estudi és eminentment teòric. L’objectiu del teu treball és conèixer per conèixer i saciar la curiositat humana, o té també un vessant pràctic?
La gent ho diu molt: “perquè s’ha d’invertir en este tipus de ciències si realment a mi no em donen res”. Però realment no és cert. Hi ha una part de la naturalesa humana de descobrir i saber. Però moltes vegades, tota la tecnologia que es desenvolupa per arribar a contestar totes estes preguntes, també té aplicació en el nostre dia a dia. Per exemple, coses que s’han descobert o que s’han creat en l’objectiu d’aplicar-les a missions especials, avui en dia les fem servir en les nostres comunicacions diàries, en els nostres telèfons, etcètera.

T’agradaria anar a l’espai, ja t’està bé quedar-te en el pla teòric?
Si puc tornar sí. És a dir, si m’asseguren al 100% que vaig i que torno a la Terra, sense pensar-ho hi aniria. Tampoc aniria molts anys, missions a Mart que entre que vas i tornes pots estar 6-7 anys. Crec que no. Però una missió de les que van a l’estació espacial i s’estan un parell de setmanes o un mes i tornes. Firmo ara mateix.

Com es pot optar a anar a l’espai en alguna d’estes missions?
Fa dos o tres anys hi va haver una gran convocatòria a nivell europeu. Quan les obren tu t’hi presentes amb el teu currículum, la teua experiència, etc. I a partir d’allà, de les 10.000, 20.000 candidatures, al final acaben seleccionant unes 20 persones. Hi ha una sèrie de fases, proves físiques, psicològiques, coneixement de llengües… Depèn també el bagatge que tingues, el que hages estudiat i van filtrant, van filtrant, fins que es queden en unes 20 persones. O siga, que realment és un procés molt complicat.

Així que per ara et quedaràs amb els peus a la terra, no? Quins projectes professionals tens a curt termini?
Durant este pròxim any continuaré investigant els exoplanetes i concretament els Hot Júpiters,  però el meu contracte s’acabe d’aquí a un any. Ja se sap que l’estabilitat en la investigació pública no és un dels seus punts forts, desgraciadament, d’aquí a un any segurament estaré en un altre centre, probablement a l’estranger. M’agradaria continuar investigant exoplanetes, però estic oberta a qualsevol projecte relacionat amb l’espai.

Aniràs a l’estranger per obligació o per gust? T’afectarà l’anomenada ‘fuga de cervells’?
Sí, la ‘fuga de cervells’ ve causada per dos coses. Per un costat, a Espanya, en investigació pública les condicions salarials no són bones versus la quantitat de formació que et requereixen. Per un altre costat, està l’estabilitat. Probablement, fins que no tinga vora els 40 anys, difícilment podré optar a tindre una plaça fixa. Perquè per optar a estes places fixes et demanen tindre un doctorat i una sèrie de postdoctorats que confirmen que tens una experiència molt llarga en investigació. I el problema principal que existeix avui en dia és que per optar a moltes d’estes places postdoctorals que hi ha al territori espanyol, un dels requisits que et demanen és haver marxat a l’estranger i haver tingut dos anys d’experiència a un centre d’investigació fora d’Espanya.

Tal com han evolucionat les comunicacions i les relacions internacionals, creus que estes estades a l’estranger han quedat obsoletes?
Jo crec que avui en dia, no té massa sentit. Sí que és cert que la ciència és internacional, que és important treballar en altres grups de recerca, d’altres llocs, per aprendre de la seua tècnica i per veure perspectives diferents de fer les coses. Però no cal haver de canviar el teu estil de vida, la teua residència i haver de renunciar a part de la teua vida social, familiar, personal, per centrar-te únicament en la part professional. Crec que això hauria de canviar, haver de marxar fora a fer algun congrés, alguna conferència o a fer petites estades, perfecte. Però haver de renunciar el teu estil de vida i a casa teua, per a poder després tenir opcions de tindre feina a casa teua, és lamentable, la veritat.

MARTA JIMÉNEZ