Infermeria creu que la tragèdia de Villafranca obligue a plantejar canvis profunds en l’atenció sociosanitària
Els Col·legis d'Infermeria de les tres províncies aragoneses consideren que Aragó té una legislació de 1992 completament «obsoleta», molt lluny de l'actual marc demogràfic i d'atenció dels usuaris
La tragèdia que va patir el passat 15 de novembre la residència geriàtrica de la població saragossana de Villafranca de Ebro obligue, tal com manifesten els Col·legis d’Infermeria de les tres províncies, a fer un profund plantejament de l’atenció sociosanitària a l’Aragó. Així ho han manifestat a través d’un comunicat, on els col·legis professionals recalquen que «els múltiples problemes detectats pels professionals d’infermeria des de fa temps s’han vist aguditzats arran de la pandèmia de la covid». Unes inquietuds, recollides i analitzades per un comitè de treball d’infermeria, que el passat mes de juliol se li van traslladar a l’administració pública, com a una proposta d’actualització i modificació de l’actual legislació, la qual té més de 30 anys. Des de l’organització col·legiada recorden que el perfil dels residents dels centres sociosanitaris ha evolucionat durant les últimes dècades cap a un usuari amb més grau de dependència, i això fa que estos equipaments s’estiguen convertint cada vegada més «en centres sanitaris que socials».
A través d’este comunicat, els Col·legis d’Infermeria expressen que «tenim persones grans i dependents amb una alta càrrega de malaltia vivint en residències socials no definides per a cobrir estes necessitats de salut». I tot això, dins d’un marc legal en què l’únic apartat que fa referència al personal d’atenció parle de les ràtios dels treballadors sense discriminació de la categoria i funció, sigui «un cuiner o un administratiu». El grup de treball en qüestió indique també que el marc legal diu que «les tasques de cura i d’atenció es faran a través de personal capacitat per a esta funció», però no contemple una ràtio determinada de professionals per a residències d’àmbit privat. En el cas de les residències privades amb places concertades per l’administració pública, és aplicable l’ordre del 19 de març de 1998 del departament de Sanitat, on sí que apareix una ràtio per a la contractació de metges i infermers, però no hi ha cap obligatorietat de compliment. I a estos problemes s’hi afegeix, tal com denuncien els Col·legis d’Infermeria, que les persones no estan prou qualificades.
Pel que fa als equips de treball dels geriàtrics, des dels col·legis professionals remarquen que «les ràtios i els salaris d’estes persones són clarament insuficients, de vegades a causa de la falta de disponibilitat de recursos», però també a causa de la «inadequació de l’enfocament sobre què és important per a la cura i la protecció de les persones». Una situació una mica diferent es viu en els centres públics pel simple fet que els professionals sí que tenen la titulació adequada, infermers o infermeres, encara que les condicions laborals, econòmiques i de reconeixement social, siguen molt diferents. Davant d’esta realitat, des dels Col·legis d’Infermeria demanen adaptar la legislació a la realitat actual, i entenen que «necessitem un model de treball comú centrat en la persona i orientat a la realitat que es viu en estos centres, amb unes ràtios de professionals d’infermeria i de medicina depenent del nombre de residents, tant en residències públiques com en privades». Des dels col·legis també demanen, entre altres, el reconeixement professional d’estos infermers.
