Les classes de dolçaina de Pena-roja atrauen una 20a d’alumnes

Este curs 2024-25 ha començat a Pena-roja de Tastavins una nova proposta cultural i formativa. Es tracta de classes de dolçaina o gaita, un instrument tradicional que en este poble del Matarranya sempre ha tingut molta tirada. De fet, tenen un grup ‘Gaiters de Pena-roja‘ que en dates festives assenyalades ixen a tocar, com per exemple per Sant Antoni, la festa dels Calatravos o pel Carme. En este grup i també entre els jóvens de la localitat hi havia la inquietud d’aprendre a tocar-la i els que ja en sabien, a perfeccionar el toc. És per això que este curs va arrencar esta petita escola de dolçaina, que ha atret la curiositat d’una vintena de persones, sobretot de Pena-roja, però també de pobles veïns com Mont-roig i Ràfels.

Les classes les fan de la mà del músic de la Codonyera, Diego Lorenzo, que encara ara se sorprèn de l’interès que ha generat este instrument entre tanta gent. “És un instrument que s’havia perdut una mica entre els jóvens i és una alegria que hi haja tanta gent que vulga aprendre’n. És molt motivador.” Els alumnes són molt heterogenis i amb coneixements i edats dispars, per això s’han fet tres grups. El dels novells, els quals comencen pràcticament de 0; el segon grup, que sap de música i fins i tot ha tocat algun instrument, però mai la dolçaina; i el tercer, format per persones que tenen experiència en l’instrument i són membres del grup de gaiters. Els dos primers grups s’han introduït en el món de la dolçaina a través del pifre, una flauta petita que té un to agut similar a la dolçaina. Sobre les classes, el professor explica que “aprendre a tocar té unes fases, i comencem amb el pifre, perquè és més fàcil i així aprenem digitació, a posar els dits, sense preocupar-nos per bufar”. En les classes avançades la idea és “posar-los en forma i que no perden el costum de tocar”. Les classes són variades, consten d’una part més tècnica, una mica de teoria de la música i tot a través de cançons entretingudes. Durant les sessions sempre està present el tabal, l’instrument de percussió que acompanya habitualment a la dolçaina.

Tot i ser un instrument tradicional i el seu repertori habitual és també tradicional, Lorenzo apunta que “amb la dolçaina es pot tocar pràcticament de tot, i es pot adaptar al que un vulga”. Fet que recalca sobretot de cara a la gent jove que pot estar interessada per uns repertoris no tan populars. “Al final, és un instrument amb el seu repertori de notes i tu el pots adaptar a la cançó que més t’agrade”, recorda Lorenzo. No obstant això, sí que és cert que en estes classes de Pena-roja, i seguint la línia del grup de gaiters, toquen principalment músiques populars.

La dolçaina, com a instrument de vent de llengüeta, té un llarg recorregut en la història de la música, amb precursors que es remunten a la civilització mesopotàmica. Però en una història més recent, Lorenzo, explica que a principis del segle XX va tindre una important davallada i fins i tot va estar a punt de desaparèixer a la nostra zona, però va ser a la dècada dels 70, a la zona d’Alcanyís, amb músics com Noel Vallés o Blasco Escollar que van tornar a fer que la dolçaina fos un instrument popular i tornés a sortir pels carrers”. Ara ja és més fàcil escoltar-la, en passacarrers o cercaviles, balls, danses de carrer i festes folklòriques de diferents estils. Tot i això, el professor apunta que “este tipus d’instruments solen tindre molts alts i baixos, amb temporades que tothom vol ser dolçainer i d’altres que ningú vol tocar-la. L’important és que no es perda i no caigue en l’oblit”. I iniciatives com les classes de Pena-roja treballen en eixe sentit.

MARTA JIMÉNEZ