L’historiador Manuel Siurana propose rebatejar alguns carrers de Vall-de-roures
La iniciativa, basada en una investigació a fons, busque corregir algunes incongruències i errors etimològics. També vol honrar figures transcendentals en la història local, com Dalmau de Mur o Alfons V
L’historiador local Manuel Siurana, director de la fundació Valderrobres Patrimonial, ha presentat al consistori una proposta formal per a la revisió i el canvi de nom d’alguns carrers del poble. La iniciativa naix d’una investigació a fons que ell mateix ha fet de l’evolució del nomenclàtor urbà, basant-se en documents de l’arxiu parroquial i actes dels plens municipals. I a partir d’este treball, Siurana conclou que alguns noms actuals són “incoherències històriques” o no reflecteixen el seu origen etimològic, quan la preservació del patrimoni immaterial, i el nom dels carrers inclosos, és crucial. Siurana s’ha fixat especialment en el nom dels carrers de la vila, perquè, tal com recalque, “l’any 1863, a l’arrabal només hi vivien 27 persones”. Per tant, el creixement urbà a l’altre costat de riu és relativament recent. La proposta de Siurana ja la té l’ajuntament damunt la taula, i el procediment, si tirés per avant, és prou senzill. De fet, una vegada aprovats els nous noms només cal comunicar-ho a Correus, a l’Institut Nacional d’Estadística i al Cadastre en un termini de sis mesos. A Siurana li agradaria que esta proposta fos debatuda i aprovada per unanimitat.
A l’hora de posar exemples, Siurana creu que hi ha dos casos de manual. I serien el carrer del Mig i el carrer del Vall. Pel que fa al ‘carrer del Mig’, l’historiador relate que el seu nom històric, documentat des del segle XVI, s’ha perdut. Actualment, la làpida descriu San Roque a causa d’un canvi de nom de l’any 1952. Siurana detalle que “va caure una casa del ‘carrer del Mig’ i van decidir fer una placeta. I en aquella placeta van decidir col·locar la capella de Sant Roc”, que antigament estava al carrer de damunt, i que es coneixia com a ‘carrer de Sant Roc’. Això va provocar un efecte en cadena. Al ‘carrer del Mig’ se’l va rebatejar com a ‘calle San Roque’, mentre que a l’històric ‘carrer de Sant Roc’ se li va posar el nom de Santa Teresa. Una incongruència que, segons Siurana, caldria revertir. I el segon exemple que caldria resoldre és el del carrer Baile, batejat així l’any 1982. L’historiador local ens explique que es deu a un error de transcripció. Popularment, el carrer en qüestió se’l coneixia com el carrer del Vall (amb V), perquè es trobe en una vall, mentre que el nom actual, que es traduiria del català com a carrer del Ball (amb B) no té cap fonament històric.
Dins de la seua proposta, Manolo Siurana també se centre en carrers dedicats a personatges històrics. Al respecte, l’historiador pose de manifest la presència al nomenclàtor de figures que van tindre un pes i un reconeixement internacional, però que van tindre una rellevància discreta o nul·la sobre la història local. Siurana va fer menció, per exemple, al Papa Pío XII, a qui se li va dedicar un carrer l’any 1969 per una clara connotació ideològica. En este sentit, Manolo Siurana va entendre que caldria fer “patriotisme patrimonial” i honrar personatges que tenen més vincle en la història local. Com a exemple, Dalmau de Mur, que seria l’Arquebisbe de Saragossa que va acabar el castell i l’església, i que no té carrer al poble. Tampoc té un carrer a la vila el rei Alfons V, el Magnànim, que va ser l’únic monarca que va estar a Vall-de-roures fins que al segle XX ens va visitar Juan Carlos I. Qui sí té carrer però poc vincle en el poble és Jaume I. Siurana també trobe a faltar un carrer dedicat a les Corts de 1429, que és segurament un dels fets més importants que ha acollit la població al llarg de la seua història.
El debat de la llengua
Tot i que el canvi de noms és un procediment relativament senzill, en l’última sessió plenària és va obrir el meló de la llengua, i que genere un nou dilema. Siurana va concretar que “tota la documentació històrica que hi ha escrita sobre els noms dels carrers de Vall-de-roures està en castellà. Antigament, els carrers no tenien nom”, i van començar a tindre nom “tal com els pobles anaven creixent”. I al segle XVI, que és en el moment que apareixen els primers documents oficials amb els noms de carrers, “el castellà és l’idioma institucional”. El nou nom d’estos carrers, per tant, s’hauria d’ajustar a la tradició documental en castellà o s’hauria de potenciar la nomenclatura en la parla local? Siurana va manifestar que si es vol potenciar la nomenclatura pròpia, s’hauria d’apostar per ‘carrer del Mig’ i no ‘calle del Medio’. Però això obre un altre meló, que és entre català i chapurriau. Aquells que defensen el català, tenen clar que s’escriuria M-I-G. Els que defensen el chapurriau segurament es decantarien per M-I-C-H. En l’últim ple, algun regidor va proposar també incloure la paraula ‘carrer’ a les plaques identificatives, cosa a la que uns altres s’hi oposen.
Sigue com sigue, Manolo Siurana manté una postura pragmàtica. “Aquí no es tracte de buscar oposicions. Es tracte de buscar consensos. En allò que puguem arribar al consens, s’hi arribe. I si no es pot arribar a un consens, millor no tocar-ho”, va dir.
Aquí pots escoltar l’entrevista que li hem fet a Manolo Siurana, historiador local i director de la fundació ‘Valderrobres Patrimonial’ en relació a la petició de canviar i rebatejar alguns carrers del poble:
