Pasqual Andreu, perfil d’un bandoler
Aprofitant la celebració del 'Quedaran les Paraules', se va celebrar la lectura d'algunes històries i contalles que recull l'obra 'Pasqual Andreu, lo Florit', obra de José Miguel Gràcia (La Codonyera, 1941)
El Maestrat en general, i el Matarranya en particular, és territori de bandolers. Parlem d’uns personatges molt recurrents de la literatura oral, i dels quals tenim, sovint, una visió molt romàntica. Uns personatges plens de llums i d’ombres. Vistos com a herois per a uns, i vistos com uns autèntics delinqüents per a uns altres. Són conegudes les incursions de Tomàs Penarrocha, el Groc del Forcall, per terres nostres durant les guerres carlistes. Són sonades les accions del maquis en acabar la guerra civil l’any 1939, com sonada és també la figura de La Pastora, maqui natural de Vallibona. Però del bandoler que probablement més s’ha sentit parlar a casa nostra és del Floro. Pasqual Andreu ‘lo Florit’, nascut l’any 1858 a La Sorollera, un bandoler que ha estat fil conductor de l’últim Quedaran les Paraules.
El passat 23 d’abril Ràfels va rescatar la figura del Floro, un dels bandolers més famosos de la nostra terra. Però, exactament, qui va ser el Floro? José Miguel Gràcia (La Codonyera, 1941), ha fet un interessant viatge pel perfil d’este bandoler a través del llibre ‘Pasqual Andreu, lo Florit (Lo Floro en vers)‘, obra publicada pel ‘Instituto de Estudios Turolenses’ i que té una particularitat molt curiosa. I és que el llibre està escrit per contalles i en vers, estructurat per a ser recitat. De fet, l’autor explique que “la majoria de la informació que tenim del Floro és producte de contalles i d’històries que ens han arribat a través de la tradició oral. I la tradició oral tendeix a exagerar i a multiplicar les coses”. Ara bé. Una cosa està clara. Lo Floro va ser un personatge d’un temperament molt fort.
La llegenda diu que “el Floro va matar el mestre de La Sorollera i va marxar de la vila, cosa que no està massa clara”, diu Gràcia. Va fugir pel Baix Aragó, pel Matarranya i el Maestrat, i “he arribat a la conclusió que els cacics del poble van recórrer sovint a ell per a fer coses que ells mateixos no volien fer”. Un pinxo, un ‘matón’ de l’època. L’exemple més clar “el trobem en una contalla que ens situa a Vall-de-roures”, i en la qual “un dia que el Marquès de Lema va fer miting al poble, van sortir els liberals per impedir celebrar l’acte. Allò que va aparèixer el Floro amb un pistolot, amenaçant tot Déu perquè el Marquès de Lema fes el seu miting. L’acte es va acabar celebrant, i va quedar ben clar que el marquès protegia el Floro”. L’obra de José Miguel Gràcia va plena d’episodis, històries i anècdotes que estan molt presents en la literatura oral, i que recorre municipis com Ràfels, Mont-roig, Torredarques, Fontdespatla o Herbers.
De la immunitat a l’infern
José Miguel Gràcia recalque que “a través de les contalles i escrits de l’època que he pogut recollir, Lo Floro va tindre una primera etapa de la seua vida, fins que es va casar, va tindre fills i va morir la seua dona, en la qual treballava com a llaurador al poble i va exercir als telègrafs d’Alcanyís”. En esta primera etapa “va destacar per ser un jove bastant violentot, però de bandoler, res”. Lo Floro va fugir del poble. Es parle de l’autoria de la mort del mestre de la vila, encara que no està massa clar. De fet, a la figura del Floro s’associen episodis de violència, robatoris i mort, “però l’única mort documentada que he pogut trobar és la d’un guàrdia civil a Vall-de-roures. I aquí va ser quan es va acabar el Floro”. Va ser detingut i se’l van emportar a la presó de Castelló, on va morir de tuberculosi l’any 1919.
Del Floro se n’ha parlat molt i, sobretot, s’han dit moltes coses. El treball que ha fet Gràcia vindria a justificar la rellevància que ha tingut la seua figura per a la literatura oral. Un personatge de personalitat forta, “a qui se li han atribuït robatoris, malifetes i morts. Un personatge que sortia amb relativa facilitat de la presó” per a tornar a fer de les seues. Per tant, molt probablement “hi havia més d’un que el protegia. Perquè segurament lo Floro tenia moltes coses a explicar i també moltes que callar”.
Així ho cante una de les jotes que apareixen en el llibre:
“Lo Floro va matar un home,
alguns diuen: -van ser tres-,
i si escoltes les contalles,
ne va matar més de cent”.
Un llibre, este ‘Pasqual Andreu, lo Florit (Lo Floro en vers)’, que ha servit per a posar en valor un dels bandolers més significatius de les nostres terres i la nostra literatura popular. Molt probablement, s’ha exagerat la seua vida. “Quan passava alguna cosa en algun poble, se li atribuïa al bandoler més pròxim. I al Matarranya i al Baix Aragó, moltes coses se li atribuïen al Floro. Però, que quedi clar: no tot ho feia el Floro”.
