Albert Bosch: «Un món, en la línia insostenible en la que anem, és impossible»

Albert Bosch (Sant Joan de les Abadesses, 1966) és un esportista i emprenedor que sobretot és popularment conegut pel seu caràcter aventurer. L’any 2011, coincidint amb el centenari de l’arribada del primer home al Pol Sud, va repetir l’experiència viscuda per l’explorador noruec Roald Amundsen. Bosch ha coronat les muntanyes més elevades de tots els continents, i es va convertir en el primer pilot en córrer el Dakar en un cotxe 100% elèctric. El passat 19 de juny va impartir una xarrada a La Fàbrica de Solfa de Beseit, un municipi que va visitar en un vehicle autosuficient.

Dissabte va estar per Beseit oferint una conferència. De fet, tenim entès que més d’una vegada la vida l’ha dut al Matarranya. És així, no?
Els Ports de Beseit és un lloc que he visitat per diferents motius, fent parada i fonda, com es diu, a La Fàbrica de Solfa. He fet algunes activitats d’escalada, també he fet Pedals dels Ports i he participat als Estels del Sud.

Entenem, per tant, que sempre que ha vingut per aquí l’han tractat bé.
I tant. És una terra molt xula i amb molt bona gent.

Estem parlant amb un aventurer de cap a peus, qui fa ara 10 anys va creuar l’Antàrtida caminant i sense assistència fins a arribar al pol. Com es prepare una persona a un repte com este?
En tota preparació trobarem una part física, una part mental i una part operativa i de gestió de projecte. Recordem-ho: sense organització i sense venda de projecte no hi ha aventura. Hi ha molta gent que està preparada física i mentalment, però no arriba mai a fer realitat els seus projectes perquè són costosos i difícils de muntar. Encara que no ho sembli, la part física és la més senzilla de preparar. Als aventurers ens agrada fer esport i tenim disciplina de treball. Després està la part mental i tècnica específica de cada aventura. Aquí són importants l’experiència, els anys, anticipar els perills i les dificultats, una qüestió de disciplina, compromís i molt de treball.

Què és més important, el cos o la ment?
Són un tàndem. La gent creu que és més important la ment que el cos. Però al final, preparar el físic és molt important. És fer els deures. Si no estàs preparat, et sents més vulnerable, més dèbil, menys confiat. L’actitud també és molt important. Estem parlant d’aventura. No és esport. Són molt diferents. Sembla que el matís sigui petit, però és molt gran. En un esport has de fer bé el que depèn de tu. L’entorn, en canvi, és previsible i està controlat. L’aventura és diferent. Quan perds, quan no assoleixes l’objectiu, pots patir conseqüències molt greus. Te l’estàs jugant en tot moment.

La confiança en un mateix, com a tot en la vida, també és important a l’hora d’afrontar reptes d’estes característiques.
Absolutament. Jo sempre utilitzo l’aventura com a metàfora de la vida. Sempre se’ns ha dit que la vida és com l’esport, però jo considero que la vida se sembla més a una aventura. Has de fer bé allò que depèn de tu, però en un entorn absolutament incert, no controlat, ple de problemes i d’obstacles que et trobaràs constantment. La vida és incerta i no saps cap a on anirà. Crec que a la vida hem de tindre una mentalitat més d’aventurer o d’explotador que d’esportista pur.

Què anime una persona a creuar l’Antàrtida a peu?
M’agrada molt assumir reptes, viatjar i descobrir llocs especials del nostre planeta. I, sobretot, m’agrada descobrir noves visions sobre aquests llocs tan especials. Sempre hem buscat projectes nous, ja sigui a l’Antàrtida o al costat de casa. Sense anar més lluny, l’estiu passat vaig viure una de les aventures més xules de la meva vida fent el descens integral del riu Ebre. Des de Fontibre fins al Mediterrani, 23 dies remant. L’aventura està a tot arreu. L’Antàrtida és un dels territoris més apassionants que hi ha a la Terra. No hi ha humans, o no hi viu ningú que no sigui d’una forma artificial. M’agraden els reptes, viure’ls en primera persona i sentir-te humil davant d’aquests espais.

I com cataloguem el Dakar? Esport? Aventura? O un equilibri de forces?
Per a mi, el Dakar és una barreja entre esport i aventura. Hi ha tota una organització darrere i a la vegada hi ha tota una sèrie de perills. Quan corríem a l’Àfrica, hi havia més d’aventura que d’esport. Però, recentment, el Dakar ha evolucionat més cap a l’esport. Un esport molt difícil i molt exigent, com poden ser també la Fórmula 1 o el motociclisme. Una prova magnífica.

L’any 2015 va ser el primer pilot del Dakar en conduir un cotxe 100 per cent elèctric. A banda de la passió per l’aventura, entenc que aquí hi ha tota una declaració d’intencions.
He anat evolucionant en consciència ambiental. Sempre n’havia tingut, però no amb tant compromís. De fet, no vivim de la consciència, sinó d’allò que fem a partir de la consciència. De consciència en tenim molta, però al final el que importa és l’acció. I quan vaig escalar l’Everest, va ser un xoc. Tenia tota la terra sota els meus peus. No podia pujar més amunt. Em vaig sentir extremadament responsable. Em vaig dir que la meua vida havia d’estar connectada amb aquesta responsabilitat i aquests valors. I no només dient-ho, sinó fent-ho. D’aquí que em vaig dir que mai més faria aventures que perjudiquessin directament el planeta o estiguessin vinculades a la cultura de l’aprofitament sense respectar la natura. Això va portar molts canvis a la meva vida. Un d’ells va ser abandonar el Dakar. Després hi vaig tornar, promovent la mobilitat sostenible i les energies netes. No vaig acabar el Dakar, però vaig ser pioner en l’ús eficient i em vaig sentir molt orgullós.

Un món més sostenible és possible?
Pensem-ho d’una altra manera. Un món, en la línia insostenible en la que anem, és impossible. És con si veus un grup de persones que va direcció a l’abisme en un dia de boira. Tu, com a mínim, has d’intentar que no vagin cap allà. Així ho veig, i m’he compromès amb aquesta manera de viure. Divulgar-ho, exemplificar-ho i, sobretot, fer-ho. Per això la pregunta no és quin món vols per al futur, sinó què fas tu perquè aquest món sigui millor. Un món sostenible és possible i és essencial.

El Matarranya està apostant fort pel paisatge com a senya d’identitat. Creu que és el camí a seguir cap a un turisme més sostenible?
Absolutament. Aquí teniu una zona privilegiada que no ha estat sobreexplotada. Heu de competir amb la qualitat del paisatge i la seua autenticitat. El viatger busca coses diferents, coses autèntiques. I heu de vigilar el paisatge, cuidar-lo, i que la gent que vingui el valori. Això no vol dir rebre molts visitants, però s’ha de controlar i s’ha de limitar. Perquè, si no, es malbaratarà el vostre principal actiu, que és el paisatge i la gent integrada al vostre paisatge.

RUBÉN LOMBARTE