Carlos Pauner: “L’únic que hauria de deixar un alpinista a la muntanya és la seua petjada a la neu”

Carlos Pauner ha pujat els cims més alts del planeta. Què mou un alpinista a aventurar-se davant este repte?
És un recorregut de fons. Jo vaig començar amb 15 anys, i el motor de tot això és superar-se un mateix. Fer cada dia una mica més, cada dia una ruta més difícil, entrenar més, ser cada dia una mica més fort. Al final, quan te n’adones, protagonitzes projectes que són realment durs, projectes internacionals que estan al límit del que el ser humà pot aguantar. Tenim la mateixa motivació que la que té una persona a l’hora d’anar-se’n un diumenge al Pirineu a pujar una muntanya. L’única cosa és que natres ja hem fet esta etapa i volem més. Pujar muntanyes més altes, fer rutes més difícils. I quan te n’adones, estàs a l’Himàlaia.

Com s’arribe al cim del món?
Vaig començar molt a poc a poc. L’any 1995 vam decidir pujar un setmil a l’Índia per veure com responíem a l’alçada. Com vam veure que ens anava bé, vam provar el primer vuitmil, que és un esglaó més. I com que el nostre cos responia bé, vam plantejar pujar els cinc cims més alts del planeta, eixos cims que passen dels 8.500 metres d’altitud. Una vegada allà, obrim horitzons i abordem els altres cims. Vaig fer el salt al món professional i em vaig ajuntar de patrocinadors i professions per començar esta carrera d’ascens dels 14 vuitmils, i que va durar 14 anys.

Vist des de fora, un ha d’estar molt preparat davant d’estos objectius.
Sí, sobretot mentalment. La part física és assequible a qualsevol; és qüestió d’entrenar-se. Pots córrer, pujar costes i fer exercici per estar fort. Però la preparació mental de ser allí, de suportar dos mesos en un camp base amb fred, amb accidents, perdent moltes vegades els teus propis companys… és una qüestió psicològica molt difícil i que només es porte a terme anant una vegada i una altra a la muntanya. Portem més de 40 expedicions, que són experiències de molts mesos, de molts dies dormint al gel, veient coses molt bones i coses molt roïnes.

Projectes, com este ‘7 cimas’ que presentes a La Freixneda, que no es preparen de la nit al dia.
El projecte no és només l’entrenament i la preparació, que forme part de la nostra rutina i fem habitualment, sinó trobar patrocinis, parlar amb empreses i organitzacions que vulguen compartir el nostre camí, i on ells uneixin la seua imatge a la nostra. El projecte també és preparar la logística de cada país que visitaràs, el material que necessites… Efectivament, són molts mesos de faena.

I quina ha estat l’experiència més dura de Pauner a la muntanya?
Va ser a Kanchenjunga, sens dubte, l’any 2003. Em van donar per mort en este país, perquè vaig estar sol, perdut durant tres dies sense menjar i sense aigua, i ja em donava per mort tothom. Al final, i amb molt d’esforç, vaig aconseguir arribar al camp base pel meu compte. Va ser una experiència que em va marcar, va marcar molt bé on tenia els meus límits, i a partir d’aquí vaig encarar el projecte de la mateixa manera, però tenint molt clar on estan els límits, tant els meus com els de l’ésser humà.

I quin projecte aborde, en estos moments?
Ara estem embarcats en el projecte del ‘Lleopard de les Neus’, que passe per escalar estos setmils que tenia l’antiga Unió Soviètica i que ara es reparteixen fonamentalment entre el Tadjikistan i el Kirguizistan. Són cinc muntanyes molt difícils, aïllades, fredes… L’any passat vam pujar el pic Lenin (7.134 metres), que n’és un. Enguany vam provar el Korzhenevskaya (7.105 metres), però les condicions van ser molt dolentes i vam haver de girar cua. I ja de cara al pròxim any seguirem amb un altre ascens, potser amb el Khan Tengri. El ‘Lleopard de les Neus’ és un altre projecte que m’agradaria portar a Aragó i que estic emocionat de dur a terme.

Què se sent des d’allà dalt?
La muntanya et pose al seu lloc. Estes muntanyes són enormes. El ser humà és una diminuta mota de pols enmig de tanta immensitat, i qualsevol adversitat et pot escombrar d’aquí, ja sigui el temps, una allau o el vent. És un bon terreny de joc per provar els teus límits.

Muntanya, sostenibilitat i medi ambient. L’alpinisme ha d’abanderar la defensa pels ecosistemes.
No només a la muntanya, sinó a qualsevol tipus de medi. A la muntanya som gent compromesa, que intentem no deixar rastre. De vegades no és senzill, però països com el Nepal o el Pakistan intenten estar al dia. Els alpinistes assumim taxes ecològiques, ho intentem reciclar tot al camp base. Unes vegades es pot. D’altres, per la infraestructura del país, no es pot tant. Però és un compromís real que si volem conservar les muntanyes com ara les tenim, natres hem de ser els primers a donar exemple. L’únic que hauria de deixar un alpinista a la muntanya és la seua petjada a la neu.

R. LOMBARTE