FORASTERS

M’ha costat decidir-me a escriure i voldria poder expressar el que sento sense ofendre a ningú.
Dic sense ofendre, encara sabent que ho faré, encara que no em sentiré malament del tot ja que
al llarg d’aquests últims mesos jo també m’he sentit ofesa més d’una vegada.

Sóc de Massalió. Sí, SÓC DE Massalió. Visc a Saragossa, però sóc de Massalió. La meua
casa la tinc allí, la meua mare viu allí, gran part de la meua família i els meus amics viuen allí i els meus fills s’estan criant allí.

Va començar la pandèmia del Covid-19 i amb ella traiem el millor de cadascun però també
el pitjor. En aqueix moment comencem a veure’ns bombardejats amb missatges en les xarxes socials en contra del retorn a les zones rurals de la gent que vivim en una ciutat. Ens igualem als
madrilenys perquè en això sí que vam voler ser com ells (ara en la desescalada ja no).
Em dol el cor quan us dic que mai m’havia sentit tan forastera. Des de la meua
experiència, puc assegurar que als pobles es fan infinitat de coses gràcies a tota la
gent que estem allí: els que viuen allí sempre i els que anem els caps de setmana. Ens
sentim part d’aquest poble i consegüentment participem activament en les seues activitats .
Dediquem el nostre temps lliure al poble i col·laborem activament en l’organització de qualsevol
festa o activitat. A natres, “los forasters” se’ns considera del poble per a ser d’una
comissió de festes, d’una junta d’una associació o d’un grup voluntari de qualsevol tipus.
Som molts els forasters que mai ens plantegem sentir-nos una altra cosa que no siga “de Massalió”, i no obstant això, d’una plomada i amb missatges de “còpia i pega” ens van posicionar en una situació contradictòria als nostres sentiments.

Potser, aqueixa gent que ens va veure (o ens veu) tan forasters haurà de començar a plantejar-se
que, a partir d’ara, hauran d’esforçar-se més per a l’organització de qualsevol festa
perquè nosaltres ara… som forasters.

Van passant els dies i amb ells enmig de tot el confinament, sobrevivim als
alts i baixos emocionals, passem de la ràbia al record, del record al somriure, de la pena a l’esperança… i així a poc a poc anem de fase 0, a fase 1 i ara a fase 2…

Mai hauria escrit això si no haguera llegit la setmana passada en un medi de comunicació de la zona un article en el qual es “recomanava no tornar al poble” ara que ja es pot viatjar dins de la
mateixa província. Sincerament: NO EM PUC CREURE QUE DES D’UN PERIÒDIC ES PUGA ESCRIURE UN ARTICLE EN ESTA LÍNIA.

Per a tranquil·litat de la persona que ho va escriure i de totes les persones que pensen igual,
els diré que en la fase 2 encara no es pot canviar de província, així que nosaltres des de Saragossa seguim sense poder anar a Massalió.

Això sí, estic completament segura que molta d’aquesta gent que tanta por tenen
que nosaltres els anem a contagiar el virus, estan desitjant que òbriguen Puerto Venècia i els
deixen viatjar per a vindre de compres… i aquí és on jo els dic una cosa: “Per favor, no
vingueu.”

La meua família i jo no hem agafat el coronavirus tampoc els meus amics, així que per favor,
sigueu respectuosos i quedeu-vos al poble. Veniu només si és estrictament necessari, si és per atendre algun familiar directe o per una causa major. (Paraules que va expresar el citat medi de comunicació).

I abans de res això em plantege: i si deixem de ser hipòcrites? Ja ens hem despullat bastant
durant aquest confinament.

No vull acabar aquest article sense dir el més important: durant aquest temps he
sentit l’afecte de molta gent del MEU POBLE. He rebut missatges i trucades dient-nos
que ens troben a faltar, que la normalitat tornarà quan nosaltres estiguem per allí. Em quede
amb això. Em quede amb tota aqueixa gent a la qual tinc ganes de veure i sé que ells també de veure’m a mi. Em quede amb la gent que considera que jo sóc de Massalió i que la meua família
sempre serà benvinguda allí, amb pandèmia i sense pandèmia.