Reflexions en veu alta

Portem més d’un mes tancats a casa i això m’ha portat a experimentar tots los sentiments possibles. Moments en que tens molta por, altres de més calma, segons en los que entres en autèntic pànic, seguits d’una sensació de desesperació, ràbia després de llegir o escoltar una noticia, tranquil·litat quan veus que los de casa estem tots “be”, impotència al comprovar que no pots fer res, sol quedar-te a casa esperant, esperança per arribar al final quan te’n acates que ha passat una setmana més…

Tota esta muntanya russa de sentiments i sensacions, lligat a un procés de reflexió més o menys pausada i l’aprenentatge invisible e intangible fruit del propi confinament, m’ha generat la necessitat de posar per escrit algunes idees. No he volgut fer un anàlisis sobre lo present que estem vivint, ni tampoc sobre les conseqüències a curt termini, sinó una reflexió sobre lo futur que mos espere, especialment al món rural, i en més preguntes que respostes.

Esta situació crítica tard o prompte s’acabarà i en aquell moment retrobarem la nostra vida “normal” i comprovarem que tot ha canviat, que lo món ha canviat. Penso que és necessari un món millor, més solidari, més just, més social. Però una minoria voldrà aprofitar lo moment per aplicar un capitalisme més salvatge, més neoliberalisme econòmic, més control sobre les persones, més restriccions de drets. Este és un moment crucial per millorar lo món i per això hem de fer molts canvis, començant cadaú des de casa seua i obligant als dirigents polítics a que facin lo propi a nivell global. S’ha d’aconseguir un major respecte al medi ambient, més solidaritat, més justícia social i igualtat, menys avarícia…

D’esta crisis tots hem d’aprendre moltes coses, però sobretot recordar-les una volta s’hagi acabat la situació d’emergència. Com qualsevol crisis, esta ha posat damunt la taula una sèrie de preguntes sobre molts temes que crec que la nostra societat s’ha de fer i que necessiten de respostes ràpides, clares i contundents.

Quin tracte estem donant a la nostra gent gran? L’actual model de Residencies és lo que realment necessiten i se mereixen los nostres grans?

Quina importància ha de tindre lo sector agrari al nostre futur com a productors d’aliments? Volem un sector agrari lligat a un model d’explotació familiar o un sistema de producció controlat per grans multinacionals? Quina importància ha de tindre l’agricultura ecològica i la de Km0?

Quin model de consum volem? És important mantindré les tendes de poble i crear xarxes de distribució de productes de proximitat, o continuem engordint a Amazon, Mercadona, Zara i companyia? És fonamental recordar que tenim més poder com a consumidors que com a ciutadans, per tant les nostres pautes de consum poden facilitar més canvis socials que moltes mobilitzacions.

Quin model de món rural volem? Volem ser un parc temàtic de fin de setmana per als urbanites i un immens geriàtric o preferim ser un territori viu los 7 dies de la setmana on sigue possible la convivència de multitud de sectors? Quins han de ser los motors d’estes zones rurals? Podem confiar en lo sector turístic com a motor havent demostrat ser un gegant en peus de fang, que ha sigut lo primer en caure i probablement serà l’últim en eixecar-se?

Quina importància ha de tindre la cultura? És possible un futur sense cultura?

És possible fer polítiques i normatives que tinguen en consideració al món rural, les seues característiques i peculiaritats?

La resposta o com a mínim la reflexió sobre totes estes qüestions és molt important de cara al nostre futur. Son temes als quals no s’ha donat la suficient importància i és vital debatre i reflexionar per poder tirar endavant.

També crec que seria interessant preguntar-nos si esta crisis és un tema exclusivament urbà? o si és una crisis del model de societat urbana?

La primera pregunta crec que la resposta és clarament no, per que en un món tan globalitzat los efectes de la mateixa afectaran a tots en major o menor medida.

Respecte a la segona pregunta, ja no m’atreviria a ser tan categòric. Personalment crec que s’està produint un canvi en la percepció sobre la Ruralitat. Estos dies estem fent un evolució de la nostra opinió sobre lo fet de viure al món rural, començant pels propis habitants dels pobles, però també per molts urbanites que durant este confinament l‘únic que volien ere anar cap als pobles. Per primera volta des que tinc consciencia no s’ha subestimat lo fet de viure al món rural per part de la majoria, sinó justament tot lo contrari, s’ha valorat com algo millor que la vida urbana. Penso que esta opinió no serà merament circumstancial, sinó que quedarà al subconscient de moltes persones. Alguns urbanites, que ja tenien los seus dubtes sobre les “maravilles” de l’estil de vida urbà, s’atreviran a donar lo pas de retornar a lo rural. Però sobretot això ha de servir perquè natres, la militància rural, abandonem lo nostre complexe d’inferioritat cap a tot allò que arriba de la ciutat, reivindiquem en orgull lo que som i com som, dixem lo victimisme innecessari i posem en valor totes les grans virtuts i valors de la societat rural.