Francisco J. Vaquero: «De què val tindre les arques públiques plenes de diners si no tens persones»

Francisco J. Vaquero Rebustillo (Cabeza del Buey, Badajoz, 1985) és enginyer tècnic en telecomunicacions i llicenciat en comunicació audiovisual. L’any 2022 va produir, dirigir i editar el documental ‘Ganado o desierto’, seleccionat en 26 festivals de cine mediambiental de tot el món i guanyador del ‘Sol de Oro’ a la millor pel·lícula documental del SUNCINEFEST de Barcelona. El passat 12 d’octubre va preestrenar als cines d’Arenys de Lledó el seu últim treball documental. Ens referim a ‘Vidas irrenovables’ (Metáfora Visual, 2024), un potent viatge per la geografia nacional immersa en el boom de les energies verdes, conseqüència directa de la política de transició energètica en el medi rural.

Metáfora Visual esteu de preestrena. Quatre poblacions de la província han tingut l’oportunitat de conèixer ‘Vidas irrenovables’. Què s’amague darrere de tanta promoció?
Hem decidit presentar el documental abans de la seua estrena per diferents zones on hem rodat. A la província de Terol hem gravat pràcticament a totes les comarques. I ens semblava lògic i bonic que ho veieren totes les persones que han col·laborat i ho compartiren amb els seus veïns. Este projecte mostre la part que no té veu en la majoria de mitjans de comunicació de masses i a través de les institucions. La part afectada. La part que ho pateix. La part que conviu amb estes infraestructures. És el que volíem explicar amb esta pel·lícula i el que mostrem.

Aquí hem fet seguiment de tot el moviment ciutadà al voltant de la política energètica i l’eclosió d’infraestructures energètiques. Eixa denúncia social, és unànime a tota la geografia nacional?
No és unànime. Hi ha regions que s’han organitzat millor; altres que no tenen cap tipus d’organització ni de denúncia; altres on són persones solitàries les que posen el crit al cel i la veu d’alarma. La manera d’afrontar esta realitat és molt diversa.

Com està responent l’espectador, a la pel·lícula?
Així com la protesta en cada zona és diferent, la reacció del públic està sent bastant uniforme. Estem molt sorpresos i molt contents de com l’està acollint, de les sensacions, dels debats posteriors… En unes zones tindrà més espectadors i en unes altres, menys. Però en termes generals, estem molt agraïts per l’afluència i per l’acollida.

A la nostra comarca, la mobilització ciutadana ha arribat per la proliferació de parcs eòlics. En altres territoris, en canvi, és el resultat de la irrupció de grans horts solars.
En funció de la comarca o de la zona, l’impacte prové dels eòlics, dels solars o de totes dos coses. Per exemple, a Extremadura predominen els parcs solars. Bé. A mi no m’agrade anomenar-los parcs, perquè és un concepte que acabes associant als parcs d’arbres. I no són precisament això. A la nostra terra, parlem d’indústries fotovoltaiques enormes, de més de 1.000 hectàrees. I n’hi ha moltes. En terres molt productives, en terres que són molt bones per a l’agricultura i la ramaderia. A Galícia, en canvi, tenen eòlics. I quan hem presentat el documental allí, no tenen el coneixement de la fotovoltaica i es queden sorpresos de tota esta barbaritat. Aquí teniu les dos coses. Potser a Terol teniu més molins, però hi ha zones d’Aragó on hi ha extensions de fotovoltaica bestials i on no es té en consideració absolutament res: ni la natura, ni les activitats econòmiques, ni les persones.

Tenim ‘As Bestas’, un fenomen que constate la importància que tenen els documents audiovisuals per a obrir el debat i posar damunt de la taula una denúncia social.
A això ens dediquem. A través de la imatge, del so, dels testimonis… és una manera molt efectiva d’arribar a la població i generar consciència. Dins del món de la ficció, ‘As Bestas’ ha estat un punt d’inflexió. És una gran pel·lícula. El que passe és que es concentre només en una zona i natres vam intentar evitar això. Que no semblés una cosa puntual (perquè no ho és) i per això hem volgut recórrer tot el territori.

D’on naix la necessitat de parlar d’esta realitat?
Natres som de poble. Venim del món rural. Quan vam decidir fer documentals, el que teníem molt clar era que ens volíem centrar en el món rural. ‘Ganado o desierto’, la nostra primera pel·lícula, tracte de com la ramaderia extensiva i una bona gestió és fonamental per a les economies rurals i per a la regeneració dels ecosistemes. Per tant, volíem posar en valor activitats que es fan en el món rural, que es coneguen i ajudar fins i tot a que la gent vulgue vindre a viure als pobles. Quan vam començar, teníem un concepte de les renovables molt idíl·lic, el concepte que et venen els mitjans de masses, les empreses i les institucions. Fins que vam començar a escoltar periodistes que no ho veien tot tan bonic… El punt d’inflexió va ser ‘Quixotes’, un curt documental d’un autor aragonès que verse sobre la problemàtica dels eòlics i la mortalitat que provoque en l’avifauna. Allí ens va canviar el xip i vam decidir investigar.

A quina conclusió arribeu?
Quan et poses a investigar en profunditat, determines que les afeccions són enormes, els afectats són centenars de milers. Vam decidir que calia denunciar això i donar veu a tots aquells que no la tenen.

‘Vidas Irrenovables’, de la mateixa manera que ‘Ganado o desierto’, és una pel·lícula que parle de la dignitat rural i de les distàncies entre el món rural i el món urbà.
Són dos pel·lícules que van molt unides. Quan les persones veuen les dos, ens diuen que estan relacionades i que versen en el respecte dels models de vida, les activitats econòmiques, el sector primari… Com bé dius, fins i tot hi ha una desconnexió entre la vida de les ciutats i la vida dels pobles. Portem molts anys de bombardeig cap a l’agricultura i la ramaderia, centrant el discurs en el ‘què’ quan hauria de ser el ‘com’. I al final, és fonamental que es preserven estos models de vida i estes activitats. Si no, caurem els pobles, però també ho faran les ciutats, perquè el sustent de les ciutats es base en l’explotació dels recursos que hi ha als ecosistemes i al món rural.

A vegades, la gent té por de cridar davant d’una injustícia. Ha resultat fàcil trobar testimonis?
La gent té ganes de parlar. Però crec que no se li ha donat el canal per a transmetre-ho i, per tant, que esta denúncia arribe a les persones que viuen a les ciutats, que és on està la massa social que pot fer canviar les coses. Per a natres no ha resultat complicat. Autofinancem els nostres projectes i per a res és complicat fer el que tu vols. Tu controles el teu producte i pots fer el que vulgues amb ell. Una altra cosa és distribuir-lo. De moment, però, no hem tingut cap problema i s’està movent molt bé.

Des de la ciutat, molt sovint, no entenen per què en algunes zones rurals no volen certs projectes energètics.
Hi ha una ruptura total, igual que en l’agricultura i en la ramaderia. A la ciutat es queden en els titulars d’unes notícies que solen redactar mitjans centralitzats, creades per persones que poques vegades han calcigat un bancal. I el concepte que ells tenen és una mica difús o equivocat. És veritat que hi ha una distància molt gran de la realitat rural, de com la veuen des de les ciutats. I és allí és on hem d’arribar.

En el conflicte del boom energètic, creus que existeix una dicotomia entre aquells que no volen saber res dels grans projectes i aquells que el veuen com l’últim salvavides d’un món rural que se’ns mor?
Existeix esta dualitat. Però la realitat és que quan visites molts pobles, zones que ja s’han instal·lat o estan en procés d’instal·lació, totes aquelles bondats i tots aquells beneficis que se’ls hi va prometre no acaben sent així en la majoria dels casos. Hem visitat pobles on arriben eixos ingressos, on hi ha infraestructures, coses molt boniques, renovades. Però la gent ha marxat igualment perquè s’ha acabat amb models de vida que donaven treball. A la pel·lícula apareix una zona de Burgos on abans de posar els eòlics hi vivien 900 persones. Vint anys més tard, en queden 400. I en alguns d’estos nuclis només hi viu una persona. De què val tindre les arques públiques plenes de diners si no tens persones, que és el que realment cree riquesa i done vida al territori.

La pel·lícula arribarà al gener a les sales, amb una preestrena molt treballada.
Ho fem així perquè volíem arribar a totes les zones on hem gravat. Com tenim molt pocs mitjans econòmics per a fer una campanya de difusió forta per a després tindre un bon llançament, vam acordar no només fer passis en les zones on hem gravat, sinó en totes aquelles zones que es posaren en contacte amb natres i estigueren afectades. Estem a totes hores amunt i avall, però és una labor que ens serveix per a fer publicitat, fer difusió i tindre més repercussió, alhora de motivar a totes aquelles persones que estan en una lluita que té un desgast molt fort.

RUBÉN LOMBARTE