Del Matarranya al món · Especial Coronavirus: Silvia Angosto

Silvia Angosto (Fontdespatla, 1996) estava de vacacions a Nova York quan es va declarar l’estat d’alarma a Espanya. Ara veu perillar el seu lloc habitual de treball a causa de la crisi.

Perquè vas decidir marxar a Nova York en aquell moment?
Ja ho tenia contractat des de feia un temps. Sabíem que situació era complicada però no tant com després es va ficar. Vam decidir marxar amb totes les precaucions, allí la cosa no estava tan afectada com aquí. Era aquesta opció o perdre el viatge.

Vau plantejar cancel·lar-lo?
No, cancel·lar-lo no se’ns va passar pel cap. Era una cosa que portàvem organitzat amb molta antelació. Era a principis de març. Marxàvem el dia 8 i no vam pensar en cancel·lar-lo perquè potser no érem conscients del que s’anava a complicar la cosa.

Com estava la situació abans de deixar el país?
Abans de marxar jo recordo anar a treballar sense cap problema i cap classe de restricció. Portaves més atenció en els transports públics, perquè passa molta gent al llarg del dia. Però especialment no es veia res fora de lo normal. Algun turista en mascareta però no vaig notar que la gent estigués preocupada.

Quan vau arribar allí. Com anàveu rebent la informació?
Recordo que fins dimecres dia 11 no vam començar a rebre notícies. A causa del canvi d’hora quan ens podíem informar era complicat de gestionar la situació. Personalment sóc partidora i volgués o no la família t’intentava tranquil·litzar però ara inevitable que t’arribaren notícies. A l’hotel veiem les notícies locals i es va dir que Trump dijous volia tancar els vols des d’Europa i la gent va començar a inquietar-se, començàvem a veure que era un problema serio.

En aquell moment, veieu que podia tardar en arribar la crisi sanitària a EEUU?
Fins a final de setmana no. La gent no utilitzava mascaretes, ho veien com una mesura però no molt restrictiva. Ens van tranquil·litzar perquè ens van donar a entendre que Trump el que volia intentar era que tots els turistes marxarem l’abans possible. El vol de tornada anava pràcticament vuit. Moltes persones que ens vam trobar quan anàvem allà van anticipar els seus vols.

Des de EEUU, van tancar les arribades des d’Europa però van deixar uns dies per marxar. Com va ser el procés per a tornar?
Divendres 13 per la tarde vam plantejar de canviar els vols. Però Iberia no agafava el telèfon perquè estaven saturats. L’únic que teníem era la plataforma web que deia que el vol no estava cancel·lat i que continuava programat. L’ambaixada tampoc ens va ajudar massa, vam intentar trucar però fins dilluns no obrien. Ens vam sentir una mica sols en aquest sentit, perquè ningú ens donava informació real del que estava passant. Teníem la por d’arribar a la nit de divendres, que era quan es feia efectiu el tancament de fronteres, i no poder marxar el diumenge 15. Vam estar mirant i canviar els vols per volar dissabte ens costava uns 1500€ per cap. Finalment vam decidir esperar-nos a que la companyia ens digués alguna cosa, perquè si cancel·laven els vols, ens haurien de donar solucions.

En tornar, com vas trobar la situació aquí?
Em va sorprendre molt veure l’aeroport pràcticament vuit. Vam passar el control policial rutinari de quan arribes d’un vol però en cap moment ens van fer un control de febre ni ens van preguntar d’on veníem. Ningú ens va donar informació de com estava el país en aquell moment. Crec que haurien d’haver-nos informat en arribar i explicar-nos què estava passant. Quan vam sortir de l’aeroport i vam veure els carrers buits és quan vam ser conscients de com estaven les coses realment.

Estàs treballant com a mestra a un centre de suport familiar. Com et va afectar en la teva faena?
Han tancat el centre i estic a l’espera de saber que és el que passa. Al ser un centre de suport familiar on només estem la directora i jo és una situació complicada perquè no sabem si podrem tornar a obrir les portes aquest curs. Depèn de les mesures que es preguen des del Departament d’Educació, La Generalitat i l’Estat i a veure si podem obrir a l’estiu per cobrir les necessitats.

Vols donar un missatge esperançador?
El Matarranya és una comarca petita i tot així ja hem trobat algun cas. Animo a continuar en esta lluita, si tots fem cas i prenem les mesures adequades tot anirà bé.

JOSÉ BLANCH