“El més important és arrimar-se a la gent i no posar una càmera de fotos pel mig”

De fotoperiodista al peu de la notícia a fotògraf costumista amb una càmera analògica. A què es deu este canvi tan radical?
He treballat molts anys com a fotoperiodista a diaris i a agències de notícies de Barcelona i de Madrid. Els meus últims 20 anys de vida professional han estat amb càmeres digitals. La càmera digital té molt a veure amb la rapidesa, la immediatesa, les necessitats d’un mitjà de comunicació que necessite la informació i la imatge a l’instant. Amb la fotografia analògica de negatiu has de pensar la instantània, fer-la, revelar-la… i també tens tota esta màgia, esta litúrgia de veure el negatiu i confirmar que la foto ha quedat ben enfocada. Això em retrobe amb el meu passat com a fotògraf. Vaig començar sent fotògraf analògic de negatiu, revelant els meus propis rotllos, tal com faig ara. El negatiu roman, és una cosa que toques i estic fotografiant coses que són palpables, que són part de l’acerb tangible de la humanitat.

Què l’ha portat al Matarranya?
Vaig començar a treballar a fires i festes del Matarranya des d’un punt de vista etnogràfic. Conèixer estes tradicions és una manera de descobrir el territori, apropant-me a la seua cultura i història. Les tradicions tenen a veure amb la història i l’acerb bàsic de la cultura d’una zona. Este projecte continuarà uns mesos o un parell d’anys més, registrant les festes, les rogatives, els llocs on passen coses amb la base del que vol dir ser d’un poble o d’una zona.

Què s’ha trobat Santi Cogolludo per estos pobles? S’ha sorprès per alguna cosa especialment?
El Matarranya no es diferencia gaire d’altres regions que he conegut de la resta d’Espanya, de la zona del Mediterrani o el sud d’Europa, com serien Itàlia o Grècia. Hi ha una base pagana que després es va unir amb el cristianisme. Es barregen antigues creences i formes de vida paganes que tenen a veure amb el sol, la llum, els cicles agrícoles… Un cristianisme que s’apropie de tot això i l’adapte als seus interessos. Els paisatges del Matarranya tenen molt a veure amb l’interior de la península ibèrica. És un paisatge sec, d’oliveres, de gent agresta que treballe al camp i que viu de la ramaderia. És com si fos a casa. El meu avi, natural de Granada, era pagès i tenia oliveres. I jo, de menut, jugava al molí d’oli. Les tradicions de les romeries, portar el sant a l’ermita, celebrar-hi un berenar o un sopar o un ball són coses que es repeteixen a tota la península i al sud d’Europa.

Se’l veu a les festes amb una càmera singular: una Hasselblad sueca feta a mà. Per què aposte per la fotografia analògica i per les imatges en blanc i negre?
Amb una càmera digital tens la possibilitat de fer centenars de fotos. No has de pensar pràcticament res. Òbviament, els professionals analitzen, observen i decideixen el moment perfecte per disparar. Però amb una càmera digital és molt més senzill. No s’ha de canviar la pel·lícula, no hi ha un límit d’imatges. En canvi, amb la càmera analògica de rodet, sí. Amb la càmera que porto a sobre només puc fer un màxim de 12 imatges. Canviar este rotllo exigeix un temps i un esforç. Has de parar-te; has de comptar. Res a veure amb la càmera digital, que et permet fer milers de fotos que es guarden a una targeta. Amb un negatiu tens 12 fotografies i les 12 fotos han d’estar bé. Això et permet una proximitat amb la gent. La major part del temps no ho dedico a fotografiar, sinó que analitzo o parlo amb la gent, comparteixo un vi o escolto una història. L’important per a mi és això: acostar-se a la gent i no posar una càmera de fotos pel mig. Amb esta càmera puc fer una foto sense mirar per la lent. Moltes vegades tinc la càmera col·locada al meu pit i la gent veu la meua cara en tot moment. Hi ha molta més interrelació i el procés és molt més humà.

Com respon el públic a les seues fotografies?
La gent aquí està molt preocupada per superar el dia a dia. La gent que viu en estos pobles treballe al camp, a la ramaderia. S’aixeque al matí, mire al cel i observe si plourà o no, si s’espere una bona collita o si un corder està malalt. Per a ells és molt més important el seu dia a dia que aparegue un tipus de Barcelona com jo amb les seues fotografies pensant que els descobrirà el món. A més, estic fotografiant un món que ells ja coneixen. Ells ja ho han vist i ho veuen cada dia. Òbviament, jo tinc una visió que ells no tenen, però no se sorprenen. El que és veritablement important per a la gent d’esta zona és el que ells fan i això ha de perviure. La forma tradicional i el model de vida dels pobles, això és el que cal conservar.

Part de la seua feina es pot veure plasmada en un calendari. Com se seleccionen només 13 fotografies?
En este cas, la selecció prèvia de les fotografies la vaig treballar amb la Maria José, la meua dona. Ella pràcticament sempre m’acompanye a les festes i les tradicions dels pobles. Ella em diu què li agrade des d’una visió de no fotògraf, simplement d’algú que observe el món. La segona fase la treballo amb Ricard Solana, l’editor i impressor de Gràfiques del Matarranya, amb qui hem arribat a una simbiosi intel·lectual i cultural molt important. Quan veig una foto jo sé si m’agrade, si em commou, si hi ha alguna cosa que em cride l’atenció. Per mi, l’art, la fotografia, la pintura, el cinema, la música… t’ha de commoure, ha de remoure alguna cosa sentimental i emocional dins teu.

‘El Matarranya en Festes’, molt més que un calendari

De fotoperiodista al peu de la notícia a fotògraf costumista amb una càmera analògica. A què es deu este canvi tan radical? He treballat molts anys com a fotoperiodista a diaris i a agències de notícies de Barcelona i de Madrid. Els meus últims 20 anys de vida professional han estat amb càmeres digi

R. LOMBARTE / M. JIMÉNEZ