Logotips d'organismes oficials

Panxo: «Pertanyem a una comunitat que entén la música com a una ferramenta més de transformació»

Toni Sánchez (Oriola, 1982), més conegut com a Panxo, és la veu principal del reconegut grup de música en valencià Zoo. El cantant va visitar este estiu el Matarranya, en el marc de la Festa de la Llengua de Clarió, on es va presentar el projecte educatiu Zoo Il·lustrat

Panxo, en el taller de rap que va fer a Pena-roja durant la presentació del 'Zoo Il·lustrat'. Foto: Último pasillo

Com acaba Zoo, un grup de música, fent una proposta pedagògica?

El projecte de Zoo Il·lustrat, que és el que hem vingut a presentar ací, el lidera, s’encarrega i el va emprendre Ricard Tapera, que no forma part de la banda com a músic però és un amic nostre que està molt vinculat al món de l’educació i de la pedagogia. Fa les presentacions, en alguns llocs va acompanyat d’alguns il·lustradors, fan un mural, fan activitats amb els xiquets… Jo he acompanyat en el que he pogut en esta història del Zoo Il·lustrat, però, la realitat, és que ells són els que s’han servit de Zoo per a fer una cosa molt bonica i una cosa que a nosaltres també ens va molt bé. Ens sentim molt identificats i ens pareix molt interessant. És una manera de compartir el projecte de Zoo i fer-lo més ampli.

Com lliga la música electrònica amb la pedagogia?

L’electrònica és un estil musical més, com podria ser qualsevol altre. Però el grup, des de l’inici, sí que ha estat molt vinculat, més enllà d’un estil musical determinat, a un discurs. Hi ha una manera d’entendre la música que travessa molts estils. Pertanyem a una escena i a una comunitat musical que entén la música com a una ferramenta més de transformació. I en eixe sentit, ens hem vinculat a pedagogies transformadores i a qualsevol història transformadora a què puguem vincular-nos o posar el nostre projecte a disposició. I en este cas ha estat la pedagogia i la il·lustració, que són les disciplines protagonistes de Zoo Il·lustrat. Els il·lustradors d’este projecte entenen les arts plàstiques com una ferramenta de transformació. Al final és una manera de coincidir amb gent que ens coneixem de tota la vida, amb les que hem compartit moltes trinxeres, reivindicacions i històries, però que cadascú ha tirat pel seu camí laboral, professional o vocacional.

Per què heu vingut a Pena-roja?

Perquè ens van contactar i van mostrar molt interès. Funcionem aixina. Si ens criden per a presentar el projecte, intentem sempre acudir. Però, és de veres que ací tenia un plus d’interès per a nosaltres, per sortir del país i per vindre a un territori que és particular sociolingüísticament i que creiem que sempre es queda un poc oblidat o de costat. Pensàvem també que era important visibilitzar-lo i posar el nostre granet de sorra, portant ací el nostre treball. Considerem que és clau per la nostra llengua i per a vertebrar tot el territori lingüístic.

Per què als xiquets els hi agrada tant Zoo?

A partir de Zoo Il·lustrat han vingut encara més xiquets als nostres concerts, però ja n’hi havien. Era un cas un poc particular, si ho compares amb altres grups. Nosaltres sempre els hem cuidat molt. Egoistament, li veiem dos potencials. Veiem el potencial que d’ací a uns anys tindrem seguidors i podrem continuar dedicant-nos a açò, però també li veiem el potencial de construir futur i de crear consciència entre la gent més jove. Perquè clavar el discurs a través de la música és més guai i més fàcil, perquè és com posar-li vaselina a la cosa, no? També hi ha una qüestió generacional. Nosaltres som una generació que ja estem començant a tindre fills, o alguns ja fa anys que en tenen. Aleshores, tenim molts amics amb fills que ens escolten. Açò ha sigut un factor important. I després hi ha algunes melodies i també algunes lletres nostres que als nanos els agraden i hi connecten ràpidament. Per exemple, recorde del primer disc, algunes cançons com ‘Carrer de l’amargura’, que és una historieta, una mena de conte, o la del ‘Tobogan’, que és una cançó que pot tindre una interpretació infantil… I tenim moltes paraulotes, que als nanos també els mola. ‘Ha dit: merda! Ha dit: merda!’ També el logo del monet els ha agradat molt i és una cosa que s’identifica molt ràpidament. Se senten seduïts per tot açò, vam tindre eixe encert i la veritat és que estem contentíssims.

Què té d’especial ‘Robot’, que els xiquets quan l’escolten no paren de cantar-la?

‘Robot’ és una cançó que vam traure solta. De fet, la vam excloure del nostre segon disc perquè no ens convencia. Vam estar mesos pegant-li voltes, i la vam publicar com un ‘single’, una cançó solta. És una cançó que quasi mai hem tocat als directes i pel que fa a reproduccions no ha sigut mai de les cançons top de Zoo. Però amb el projecte de Zoo Il·lustrat van decidir incloure-la, perquè pensaven que era molt fàcil treballar-la amb els xiquets. És una cançó que conta la història d’un robot. És una cançó que, al final, és una fantasia. És una ficció contada en forma de conte infantil i açò, als nanos, els atrau. El conte té unes il·lustracions que ha fet Carles i que estan xulíssimes, on apareix la figura del robot. En veure’l, es convertix en el teu amic i entres en el seu món. És una cançó que està feta per als xiquets, els hi és molt senzill entrar allí i quedar seduït per eixe univers.

Els xiquets ens pregunten com s’ho fa ‘Panxo’ per aprendre’s les lletres de Zoo.

No tinc cap tècnica. Tinc tècniques per a compondre, que és el que vaig explicar un poc en el taller de rap que vaig fer ací. Però per memoritzar les lletres, la veritat és que no en tinc cap. De fet, tenim cançons que fa cinc anys vam traure del repertori i quan les recuperem als assajos, de seguida retornen. És una cosa que no sé explicar per què em passa, però una vegada m’aprenc les lletres, se’m queden. Tinc una bona memòria per això, des de sempre. Si a sobre les estic cantant pràcticament cada cap de setmana, com en els últims anys, doncs se’m queden molt més. Pense en mons pares i en ma iaia, que té 91 anys, i se sap un muntó de poemes de memòria que s’aprenia ella de menuda i encara se’ls sap. Mons pares, igual. Alguna cosa hi ha de genètica que se m’ha apegat.

Us sentiu hereus de Al Tall?

Musicalment, creiem que no som hereus de Al Tall, perquè estilísticament som molt diferents. Nosaltres venim d’altres tradicions. En el grup som diverses persones. Per exemple, jo vinc sobretot del rap, del reggae, de l’ska… de músiques negres. Però el que sí que hem arreplegat és una tradició lírica i inclús filosòfica o política a l’hora d’entendre la música com una manera de militar i de construir discurs. Arrepleguem un poc el que van iniciar ells, però musicalment crec que no som hereus de Al Tall.

Què teniu d’especials els grups valencians i en valencià, que tot el que feu se us dóna bé?

Hi ha eixa tradició que van encetar Al Tall i Ovidi, que és l’expressió artística d’un poble oprimit. Això construïx un discurs, una línia narrativa o discursiva a l’hora de crear que ens marca molt. Després, crec que n’hi ha un element sociològic, molt relacionat amb la música, que és que el País Valencià és un país molt musical. És un país on des de molt xicotet, en qualsevol poble, tens un instrument a la mà i hi ha una tradició musical molt arrelada. I no sols musical, també festiva. I, al final, la música va vinculada a la festa. Vaig llegir que els valencians no som molt disciplinats per a treballar, però som creatius i enginyosos. I sense entrar en això, pense que els valencians tenim una bona sensibilitat cap a l’enginy, la creativitat, la frescor… No sabria molt bé explicar les raons històriques de tot això, però sí crec que existix.

Com t’has trobat la llengua en el Matarranya?

Molt bé. Ací (Pena-roja) i a Beseit la utilitzen molt. Al carrer se sent a muntó. El que no tinc tan clar és com està la cosa a l’hora de fer gestions i coses així, però la veig viva i molt bé. M’ha sorprès molt.

Quina és la clau perquè un grup en valencià triomfe a Espanya?

La veritat és que jo no ho sé, però sí que crec, com deia abans, que nosaltres pertanyem a un corrent que entén la música com a ferramenta de transformació i crec que hi ha gent en tota Espanya que vol participar d’eixa escena musical. Eixa gent, per les seues condicions polítiques, segurament té més sensibilitat per apropar-se a una llengua que no és la seua. Quan toquem a Granada o Extremadura, normalment és gent que ja s’ha aproximat a grups que canten en basc i que és sensible a estes qüestions. Sí que és de veres que nosaltres hem transcendit un poc més. Segurament som el grup que més ha penetrat. Crec que el nostre valencià és més fàcil d’entendre a la gent castellanoparlant, perquè té més barbarismes i està un poc més castellanitzat que, per exemple, el d’Oques Grasses, que és un grup sensacional però que és de la Catalunya profunda i tenen una parla més tancada. O Antònia Font, que és un grup de Mallorca que per a mi són genials, però m’és complicat fins i tot a mi entendre’ls. Suposo que hem tocat alguna tecla musical o fem un estil que hi ha pocs grups que facen a l’estat espanyol. Un estil de música electrònica, amb instruments de vent i barrejat amb rap. De punk-rock tens milers d’ídols, però de l’estil nostre no s’havia vist molta cosa. És una barreja de totes estes qüestions.

Triomfaríeu més en castellà?

És una explicació molt gallega la que vaig a fer. Quan vaig començar, tenia un amic d’un grup molt important que em deia que ‘perquè ho feia en valencià si en valencià t’estàs limitant’. I després, vam traure el primer disc i ho va petar molt. I ell s’havia oblidat d’això i em va dir: ‘si lo hubieras hecho en castellano, no te hubieras comido una mierda’. I crec que les dos vegades tenia un poc de raó. En el sentit que, quan vam començar en valencià, vam entrar en una escena que hi havia Al Tall i, sobretot, els més recents: Obrint Pas, La Gossa Sorda, Orxata… Vam arribar i ja teníem un públic. Hi havia públic en qualsevol concert del País Valencià. En qualsevol concert de festes del poble hi havia concerts en valencià. Allò era lo típic: tocaven tres grupets i la gent anava. Independentment de qui tocava, la gent anava per militància. Això, a nosaltres, ens ho va facilitar molt. Ara, quan pense on hem arribat, dic ‘si ho haguérem fet en castellà podríem haver pegat el salt a Llatinoamèrica’. Grups de la nostra escena, que fan música en castellà, toquen a Mèxic, Argentina… Fan gires per allà, que els funcionen molt bé. A nosaltres ens és molt difícil tocar a Llatinoamèrica, perquè allí sí que això del valencià els pilla molt lluny. En un principi sí que crec que ens va ajudar, però ara a vegades pense… ‘i si ho haguérem fet en castellà?’

Us plantegeu treure un disc en castellà?

No. Forma part de la identitat del grup. En tots els discos he clavat un tros en castellà o una cançó, fins i tot. Però no. Açò seria un error molt gran. Molta gent ens donaria l’esquena. Tampoc m’apetix. Si algun dia faig alguna cosa en castellà, no ho faré com a Zoo. Però tampoc renuncie a fer alguna cosa en castellà perquè, de fet, és la meua llengua materna.

Veurem a Zoo actuant al Matarranya?

No paren de dir-m’ho estos dies pel carrer. I a mi m’encantaria. Cal mirar-ho, perquè ara som molta gent i hem de valorar moltes coses. A mi sí que m’agradaria molt. L’any passat vam tocar a l’Alt Millars, que és una zona complicada de Castelló, pel tema de la llengua, i una zona també un poc despoblada, i va ser una experiència de les millors que ha viscut el grup. Ara estem en un moment que ens apetix viure este tipus de coses. L’ambició que hem tingut tots aquests anys de ‘sempre més’, això també s’ha parat. L’any passat vam fer el Palau Sant Jordi i tenim un poc la sensació que el grup, en eixe camí, ha tocat sostre. Ara volem trobar altres coses i altres maneres de funcionar que ens facen més feliços, més enllà de les xifres. Al final, per a mi, vindre ací un cap de setmana és una experiència de conèixer altres coses. I això és gràcies al grup. Tenim ganes de fer servir el grup per açò, per aprofitar les coses que ens regala.

Teniu pensat parar. Zoo, tornarà?

Sí. Tornarà, però no sabem quan. Per açò, el tema del concert al Matarranya és complicat. La idea és a finals d’any parar i tornar, però no volem posar-nos dates.

M. JIMÉNEZ / R. LOMBARTE / L. RAJADELL
Mitjans