Logotips d'organismes oficials
blank

No estic on vull estar

Dimecres, 13 de gener de 2021
  • Grana Mangrana

Marxar del poble, la meua obsessió des que vaig començar lo batxillerat. Me’n vaig anar a estudiar
a la capital en l’ànsia de noves relacions i d’un anònim paisatge urbà. De tant en tant tornava a casa,
família, amics, ho vivia de lluny, atrás quedave la ruralitat.
Vaig conèixer la meva parella després de besar molts sapos i del piset d’estudiants me vaig mudar al
piset de sa iaia, menudet, cèntric i en una mà de pintura pendent.
La vida burguesa s’obrie pas i les nostres faenes anaven millorant en estabilitat i pujades salarials.
Quan mos vam casar, vam mirar pisos més grans, per si ampliàvem la família, i per què no, un
adosat?
Fora de la capital, l’adosat ere moníssim, cotxera, jardinet, perfecte. Cotxe va, cotxe vingue, del
treball a casa i de casa a treballar. Si el dissabte no tocave poble, al centre comercial, sempre hi ha
alguna cosa pa’ comprar. Felicitat.
Gràcies a la Nora, vaig conèixer (per fi) gent del meu nou poble gran: conversa a la porta d’escola i
si hi ha sort a la vora del tobogán. Però los dissabtes i domenges res, ningú, tots a l’adosat, s’ha
d’amortitzar.
I va vindre lo segon, la parelleta, una altra fita social feta.
En passar tres mesos, vaig de cul, son pare a la faena, los iaios no estàn, la gran no pare de fer
renegar i al poble gran tots han de treballar o disfrutar de l’adosat.
Torno al centre comercial, no paro de comprar, ara tinc excusa: coses de casa, coses per als crios, es
un no parar.
I arribo a casa i què, què faig?
Estic sola, estem sols, natres quatre a n’este poble gran, molta gent que va i ve, però que no es pare
a saludar. Com no havia pensat abans que aquí no tenim ni forn de pa? Què fantàstic me pareixie
abans comprar-ho tot al supermercat!
I ara, com que no podem marxar, estic atrapada a n’esta casa, a n’esta vida buida, sense veure els
amics que queden, la família…Per un moment me veig en una estella anant a buscar bolets, sentint
aquella olor de terra humida. M’imagino lo color groc dels xops del riu i la música de l’aigua…
Hai de plantar rovellons al jardí, a la vora del columpio privat més avorrit del món mundial.
Necessito seguir pensar que és millor tindre la cotxera gran que la finestra en vistes l’hort destarlatat
del meu antic veí Tomás. Hai d’acceptar que la vida és així, és lo circo que jo m’hai montat.
No estic on vull estar.
Però no trobo el camí per tornar.

Grana Mangrana.
blank Mitjans blank