Històries d’un tren ple de vicissituds
El Matarranya commemore els 50 anys de la desaparició de la línia de ferrocarril amb un llibre carregat d'història i anècdotes
«Històries del tren que
passava per la comarca.
Gent que anava a Saragossa,
gent que baixava a la platja»
Fa uns anys, a través del seu treball discogràfic Cerezas, la banda de Queretes YaBabé va posar música a un dels episodis més recordats de la història recent de la nostra comarca. Una cançó, Vall de Zafan, que parle sobre l’antiga via del tren, sobre aquell ferrocarril que vertebrava el Matarranya, enllaçant Saragossa amb les Terres de l’Ebre. De fet, enguany es commemoren 50 anys de la clausura del tren. Un episodi trist, que s’està recordant al territori amb un munt d’activitats i molta nostàlgia, però que a la vegada obre portes a l’esperança. Un nou temps que renaix al voltant de l’antiga via del tren i que ara, reconvertida en Via Verda, veu passar un munt de ciclistes, fent del Matarranya un destí turístic que es fixe en el paisatge i la sostenibilitat. 2023 és un any per a rescatar la memòria viva de la Vall de Zafan. I recentment s’ha presentat un llibre que parle de totes aquelles històries del tren.
Juan Luis Camps és veí de Queretes, un gran apassionat de la història local i és el coordinador de ‘El ferrocarril de la Val de Zafán. Historia, vivencias y recuerdos de la estación de Cretas (1882-1973)’, un llibre que verse sobre l’antiga via del tren. Farà ara unes setmanes, i coincidint amb eixos 50 anys de la clausura del ferrocarril, el llibre es va presentar a l’alberg de l’antiga estació de tren de Queretes. Una efemèride que «no tenim molt clar si es viu amb orgull, amb tristesa o amb esperança», va recalcar Camps, entenent que perdre el tren va ser una amarga derrota en el seu dia, però la seua transformació en Via Verda l’ha convertit en un projecte il·lusionant. Una via del tren que durant alguns anys va generar molta activitat. Ara bé. Des dels orígens, la connexió ferroviària va estar carregada de problemes i imprevistos. L’any 1973, aquell somni del tren es va apagar per sempre més.
Infinitat d’anècdotes
Durant els anys 40 i 50 del segle passat, la via del tren tindrà una activitat enorme. I per tant «sorgiran anècdotes a punta pala». De fet, dins del llibre «apareix una selecció de moltes de les vivències que ens han explicat». Anècdotes de tota classe, perquè per l’estació de tren passaven «des del fotògraf als viatjants, des dels maletilles als caçadors». Juan Luis Camps va parlar d’una anècdota vinculada als caçadors que no apareix en el llibre, perquè la van conèixer una vegada publicat este treball. «Un caçador de Tortosa» els va narrar que «pujaven a caçar a Queretes. I ho feien amb el primer tren, per arribar ben prompte i perquè era l’únic tren on deixaven pujar els gossos». Per tant, els caçadors de Tortosa «baixaven a l’estació de Queretes i anaven a caçar per les Valls. En acabar, tornaven a pujar el tren, i una altra vegada cap a Tortosa».
L’estació de tren inclús va fer canviar costums, com ara «el dia de la Mona, que es va canviar d’ubicació i es va decidir celebrar a l’estació de Queretes», moment que s’aprofitava també per a saludar els combois. També va ser zona de joc per als més menuts. «Els xiquets anaven a l’estació. Sobre les vies posaven xapes, i jugaven a veure quina quedava més xafada» pel pas del tren. Va ser lloc d’adéus i de rebudes, dels que emigraven i després tornaven a l’estiu… i d’això hi ha moltíssimes imatges. Anècdotes també sobre el carbó de Beseit, i que es coneixia com carbón blanco, el qual emblanquinaven amb ges per identificar-lo ràpidament i evitar d’esta manera que ningú el robés. El tren va donar molta vida a Queretes. De fet, els ferroviaris vivien a Queretes, i quan es van construir les estacions l’any 1948, els treballadors de l’estació de Vall-de-roures, per la seua proximitat, «també vivien a Queretes».
La gelada i la competència
A partir dels anys 60, la via del tren caurà en desús. De fet, Juan Luis Camps recorde que «tot el que va passar a partir d’aquells anys va anar en contra del tren». L’activitat industrial de la zona era pràcticament inexistent, els pobles s’aniran buidant i també anirà caient l’activitat comercial. A Queretes es va patir un retrocés important de la població, com a totes les comarques d’interior. «La gelada de 1956 també va fer molt de mal». Cert és que durant un temps «es va aprofitar la llenya dels olivers, que es tallaven i es duien a l’estació de Queretes, on es quartejaven i s’aprofitaven per al tren. Però això va desaparèixer, com va anar desapareixent també el carbó de Beseit», explique Juan Luis Camps. De tant en tant baixarà algun vagó de blat cap a l’Ebre. Però «arribarà un moment que pujaven escasses sis o set persones al tren», i això serà insostenible per a la línia de ferrocarril.
El tren anirà en retrocés a altres mitjans de transport. Va arribar el cotxe de línia, que a diferència de les estacions de tren, apartades dels nuclis de població, faria la vida del viatger molt més còmoda. El transport de mercaderies, com serien el carbó de Beseit o la fusta dels Ports, també perdrà demanda. «Arribarà el dia que els viatjants, que portaven els seus mostraris al poble, van deixar de pujar al tren». En definitiva, menys habitants, menys viatgers i menys mercaderies, que se sumarien a la irrupció de grans competidors. Primer l’autobús, i a continuació el cotxe particular, acabarien castigant una Vall de Zafan que si bé no es va clausurar fins a l’any 1973, estava condemnada a morir. La solsida del túnel 28, entre les estacions de tren de Prat de Comte i el Pinell de Brai, obligarà a fer una part del trajecte en autobús. Mesos més tard, s’ordenarà el tancament definitiu de la línia ferroviària.
Molts col·laboradors
‘El ferrocarril de la Val de Zafán. Historia, vivencias y recuerdos de la estación de Cretas (1882-1973)’ és un llibre que ha estat possible gràcies a la col·laboració de la Comarca del Matarranya, l’ajuntament de Queretes, la Fundació Arcoiris i la gestió de l’Alberg de Queretes. Un llibre que ha estat una obra feta a deu mans, amb les aportacions de Juan Luis Camps (que a la vegada ha fet de coordinador del projecte), Eduard Martínez, Jesús Martínez, Camil Piera i Renato Simoni. El llibre ha tingut una primera tirada curta de 300 exemplars, la qual ja s’ha venut pràcticament tota.
Imatges facilitades per Juan Luis Camps, coordinador del llibre.
RUBÉN LOMBARTE
