Logotips d'organismes oficials

Mas del Llaurador: de buidar-se per falta de llum a acabar envoltat d’aerogeneradors

De la mà de Carles Sancho, un apassionat de la història local, fem parada per este despoblat del Matarranya carregat de vivències

El despoblat del Mas del Llaurador, a l'any 1989, quan encara quedaven cases en peu. Foto: NDM

La vida (i la història) està plena de contradiccions. I el destí del Mas del Llaurador, l’únic despoblat que conservem al nostre territori, pareix que estigue escrit per uns déus que tenen un sentit de l’humor bastant macabre. Mas del Llaurador descanse entre la Vall del Tormo i Valljunquera. I la seua església, dedicada a Sant Joan Degollat, (que és, com a curiositat, propietat de l’ajuntament de Valljunquera) s’ha convertit en tota una icona de la resistència eòlica. Al segle XVI, i gràcies als textos escrits que es conserven, ja es té constància de l’existència del Mas del Llaurador. Un poble que sobreviuria a la Guerra de Successió, a les Guerres Carlistes i a la Guerra Civil, però que, cap als anys 60 del segle passat, es va abandonar. La falta d’alguns serveis bàsics, com una tenda, aigua corrent i electricitat, van fer que, a poc a poc, els veïns marxaren de les seues cases. Ironies de la vida, un poble que va desaparèixer per la falta de llum a les cases, ara pot acabar envoltat d’aerogeneradors.

Carles Sancho és un intel·lectual del Matarranya, amant de la història local i veí de la Vall del Tormo, i recorde que «tots els anys, al voltant de Sant Joan Degollat, l’associació d’amics del Mas del Llaurador celebre una festa molt bonica». Una forma de recordar les famílies que hi van viure i de dignificar la ruralitat. Sancho reconeix que «el Mas del Llaurador va eixir molt castigat de la Guerra Civil. Van bombardejar la població, i quan algunes famílies van tornar a les seues cases, moltes d’elles les van trobar completament derruïdes». De fet, Mas del Llaurador perdria la meitat de la seua població, i després de la guerra «només quedarien sis famílies», les quals abandonarien, a poc a poc, les seues cases. L’última família en marxar del Mas del Llaurador, la família Serrano, ho faria l’any 1962 cap a Valljunquera. Un assentament, segons afegeix Carles Sancho, que «tenia un problema enorme de serveis públics», perquè «no hi havia ni aigua corrent, ni electricitat, ni tampoc escola».

Va ser poble independent
La vida del Mas del Llaurador va tindre molts alts-i-baixos. Inclús va arribar a ser poble independent. Concretament, «cap als anys 30 del segle XIX», una etapa que va durar aproximadament 20 anys. Més tard passaria a ser barri de Valljunquera. Des de la Vall, Carles Sancho explique que «els documents més antics que fan referència al Mas del Llaurador ens fan retrocedir a l’any 1551». En concret, «a l’arxiu històric de Massalió vam trobar un document que parle de la partició dels termes de Massalió i d’Alcanyís. En aquells moments, ni la Vall, ni Valljunquera, ni Valldesgorfa tenien terme municipal. I en eixe document, en un extrem, apareix la denominació Mas del Llaurador». De fet, inclús s’ha identificat el nom d’un dels seus primers pobladors, un tal Sariñena. Els historiadors també especulen que Mas del Llaurador va ser un assentament més jove que la Vall o Valljunquera. Un poble que «està construït en un pla, i on no trobem ni torres ni línies defensives». Per tant, aixecat en època de pau.

A finals del segle XVIII, Mas del Llaurador va viure el seu moment àlgid pel que fa a població. «Va arribar a tindre 121 habitants», explique Carles Sancho, tot i que es desconeix si en altres etapes hi va viure més gent. En canvi, els conflictes bèl·lics marcarien els majors retrocessos poblacionals de Mas del Llaurador. L’any 1717, després de la Guerra de Successió, al Mas del Llaurador quedarien 19 habitants. L’any 1840, a la transició entre la primera i la segona Guerra Carlista, hi havia 70 veïns. I després de la Guerra Civil, amb un Mas del Llaurador bombardejat pels italians aliats de Franco, el poble va quedar tocat de mort. L’any 1962, Mas del Llaurador va emmudir per sempre més. De fet, Carles Sancho creu que «és molt difícil que el Mas del Llaurador es torno a poblar de gent. A poc a poc, totes les cases han anat caient. Inclús l’església, que recentment ha patit una restauració important, va estar a punt de col·lapsar». Però mai se sap. Fa un mes escàs, allí s’hi va celebrar un casament.

Una escola de referència
A l’hora de parlar de la història del Mas del Llaurador, Carles Sancho va referència a la seua escola. «L’escola del Mas de Llaurador, que va fundar mossèn José Pellicer, natural de Valldesgorfa, va ser molt important. A la casa parroquial va habilitar aules i una residència». Des de l’any 1910 i fins a l’any 1931 (l’escola es tancaria durant la Segona República), «el capellà, que va ser una persona molt culta, donava una ensenyança molt pròxima al batxillerat, cosa que no existia en la majoria d’escoles dels pobles de la contornada». Mossèn Pellicer crearia «una escola que va tindre molt prestigi», i que «en moments puntuals va tindre més de 30 alumnes. A l’internat hi residien uns 10 o 11 alumnes, i algunes cases també eren ocupades per estudiants que aprenien al Mas del Llaurador». De fet, venien alumnes de la Vall i de Valljunquera, però també de Calaceit, Massalió, Tortosa, Bellmunt de Mesquí, La Freixneda o Maella. Només dos dones van anar a l’escola de mossèn Pellicer.

Tot i que el Mas del Llaurador és actualment pedania de Valljunquera, l’assentament manté un vincle molt estret amb la Vall del Tormo. Sancho recorde que «el Mas i la Vall estan separats per escassos 2 quilòmetres», i tenen una relació molt estreta per la figura de mossèn León, «l’emblemàtic capellà que teníem a la Vall, que feia també de capellà al Mas». Mossèn León «va estar pràcticament 50 anys anant tots els diumenges al Mas a fer missa». Actualment, i tot i que no hi viu ningú, veïns de Valljunquera i la Vall del Tormo es troben tots els anys a finals d’agost o primers de setembre a l’església de Mas del Llaurador per a commemorar la festa de Sant Joan Degollat. Un despoblat que s’ha convertit en símbol i imatge de la lluita contra la massificació eòlica, de la qual el Matarranya no s’escape. Sancho veu molt encertada esta analogia, sobretot si tenim en consideració que Mas del Llaurador va ser «una població on mai va arribar la llum».

RUBÉN LOMBARTE
Mitjans